Xavi no és Déu

xavi-hernandez_ng0wedfslbxe1btsbyhex56qp

 

La dèria periodística de reduir el futbol a un duel individual i titànic entre megaestrelles d’aparador va contra la mateixa essència del futbol, que és –ha de ser- una experiència col.lectiva. Ja sé que aquesta personalització no és culpa només de la premsa; molts jugadors estan igualment obsedits pels seus respectius egos, les institucions futbolístiques estimulen l’egoisme amb guardons individuals, i les marques comercials, que necessiten icones, hi fan la resta. Però això no evita que el personalisme sigui un tumor en el futbol, com els hiperlideratges són un tumor de la política.

Que quedi clar que jo també tinc els meus rànquings, i penso (és clar!) que Messi és el millor jugador de la història. Però el meu ídol –ara i sempre- és en Xavi. L’ídol no ha de ser per força el millor o el més brillant, el que marca més gols o el que té el millor percentatge de passades ben dirigides (una altra absurditat del periodisme futbolístic modern són les estadístiques. ¿Com es pretén jutjar un partit de Xavi segons el percentatge de passades ben dirigides?). Un ídol futbolístic és qui et fa estimar el futbol. El jugador que, jugant i fent jugar, fa del futbol un espectacle col.lectiu harmònic; el que conté dins seu tota l’essència del seu equip, el que dirigeix la coreografia dels 10 peons que articulen els seus moviments al seu voltant. El que teixeix la jugada i fa que, al capdavall, l’autor de la última passada –la que va a porteria- no sigui tan important com el procés col.lectiu que l’ha precedit. En Xavi és un d’aquests jugadors/equip. Té un equip dins del seu cap. Posa la seva enorme personalitat al servei del col.lectiu. Això, amics, és la grandesa.

Les genialitats individuals poden decantar una situació igualada, com en qualsevol activitat humana; això és fins i tot agradable i beneficiós, perquè el futbol no seria el que és sense la seva imprevisibilitat, sense la inspiració individual que escapa de passers i prediccions. En Xavi, de fet, em sembla un jugador inspirat i amb grans virtuts individuals. Té una tècnica exquisida, és bon rematador, excel.lent passador, inigualable en l’art de fer-se espai, de generar un cordó sanitari al seu voltant i protegir la pilota sense necessitat de driblar ni de canviar sobtadment el ritme. Però parlar dels atributs individuals de Xavi… ¡seria dir tant poc del seu joc! En una partida d’escacs, en Xavi no seria una peça més del tauler -ni tan sols la peça més important- perquè la seva manera de participar en el futbol està per damunt de companys i rivals: té una mirada zenital sobre el terreny de joc. El seu cap és un radar i un processador, i la seva comprensió del joc excel.leix sobretot en la gestió del temps i de l’espai.

En efecte, en Xavi és un topògraf i és un metrònom. Busca la ubicació exacta per completar la malla de l’equip, crear opcions de passada als companys, arrossegar rivals i obrir esquerdes. I ho fa a la velocitat necessària en cada moment, marcant la pausa justa i la fiblada oportuna per destarotar l’adversari. Tot plegat, amb més intel.ligència que genialitat. Sense gestualitat ni vedettisme. Amb atributs humans. Jo prefereixo els ídols terrenals; sempre m’ha incomodat que es compari Messi amb Déu o Cristiano amb Hèrcules. Les escenes d’adoració popular cap al gladiador de torn em fan angúnia. En el cas de Xavi, en canvi, tots els homenatges em semblen pocs, perquè és un dels jugadors que ha contribuït decisivament a fer del futbol un fet col.lectiu, humà, i profundament noble.

En Xavi, sobre el terreny de joc, no ha actuat mai pel lluïment personal, ni per caprici. El seu comportament ha estat immaculat.  No se li recorda un mal gest envers companys, rivals o aficionats. Ha estat un professional seriós, implacable en la recerca de la victòria, fred en la derrota i respectuós amb rivals grans i petits. És un jugador únic que ha posat un talent descomunal al servei d’una causa més gran que ell mateix. Potser per això no se’l venera com un Déu, cosa de la qual me’n alegro, i diria que ell també.