UN TC paritari? EL 1702 va ser possible

Els historiadors Josep Capdeferro i Eva Serra acaben de publicar, gràcies al suport del departament de Justícia de la Generalitat, l’estudi La defensa de les Constitucions de Catalunya. El tribunal de contrafaccions (1702-1713). Es tracta de la primera monografia dedicada a una institució jurídica que, en paraules dels seus autors, suposa un cas pràcticament inèdit a l’Europa de l’època, i és també la peça mestra de l’edfici pactista català.

El Tribunal de Contrafaccions era un organisme encarregat de vetllar perquè les actuacions de les autoritats públiques respectessin les constitucions del país. La seva singularitat és que era un organisme paritari, és a dir: Estava integrat per tres representants de l’administració reial i tres delegats dels braços de les Corts catalanes. Anteriorment, l’observança de les constitucions estava en mans de la Reial Audiència. Amb el nou Tribunal, es consolidava la sobirania compartida entre el rei i les instucions nacionals catalanes.

 

IMG_3327

 

La creació del Tribunal –una reivindicació secular dels catalans, sempre gelosos del seu règim jurídic garantista- es va obtenir a les corts de 1701, les úniques va presidir Felip Vè, tot just estrenat el seu regnat. El jove monarca, seguint el consell del seu avi Lluís XIV, s’havia afanyat a visitar Barcelona per reunir les Corts i demostrar als seus suspicaços súbdits catalans que no tenien res a témer de la nova dinastia. No es pot negar que, tractant-se d’un borbó francès, la creació d’un Tribunal paritari de contrafaccions era una gran mostra de generositat. Però això no va ser suficient per evitar l’adhesió catalana a la causa austriacista, el 1705.

El nou Tribunal va estar actiu fins a la derrota de 1714. En el llibre dels professors Serra i Capdeferro s’hi esmenten alguns dels casos que va tractar. La majoria tracten d’abusos o irregularitats comeses per funcionaris públics; també hi ha casos en què ciutadans senzills reclamen que es respectin els seus drets –drets derivats de la seva condició de catalans- com tres veïns de Santa Coloma de Farners sotmesos a jurisdicció militar tot i ser civils, o un ferrer de Peratallada que va passar mesos a la presó sense que se li obrissin diligències judicials.

Que les institucions representatives (encara que no democràtiques) d’un territori compartissin la sobirania amb el monarca, i compartissin també la responsabilitat d’interpretar les lleis, situava el sistema polític català entre els més avançats d’aquella Europa entre revolucions. “Moltes persones, la majoria humils, se’n va beneficiar –diuen els autors-. Aquesta institució preliberal no ha de ser idealitzada, però és lícit reivindicar-la com una experiència de progrés polític, jurídic i social”.

Un cop llegit aquest magnífic estudi, el primer que ens ve al cap és: Podríem concebre a l’Espanya actual aquest nivell de bilateralitat? Algú s’imagina que les decisions sobre el que és constitucional i estatutari a Catalunya s’adoptessin en un tribunal paritari? No cal perdre ni un segon a pensar la resposta.