Un Premi Gaudí a la tossuderia

casaldáliga

Escric en un estat d’eufòria continguda després d’haver rebut el premi Gaudí a la millor pel.lícula per televisió, per Descalç sobre la terra vermella. Tinc molts motius per estar content i agraït. Tinc també motius d’orgull en veure que una cosa iniciada mig en broma -de nom Minoria Absoluta- ha esdevingut una eina capaç de fer coses com aquesta. Estic molt agraït a l’equip que ho ha fet possible, al suport imprescindible de TV3, TVE i TV Brasil, a un ventall extraordinari d’actors i al director, l’Oriol Ferrer, a qui conec des de molt petit però mai pensàvem viure plegats una aventura com aquesta.

Però sobretot estic feliç per haver ajudat en Paco Escribano a fer realitat el seu somni, el somni d’explicar a Catalunya i el món la vida, els treballs i les causes del bisbe Pere Casaldàliga.

Des que en Paco va aparèixer a Sao Felix do Araguaia als anys vuitanta, per tal de fer un reportatge sobre Casaldàliga a TV3, els espectadors catalans vem tenir una revelció. I no només això: entre bisbe i periodista va sorgir una amistat formidable. D’aquesta amistat n’ha sortit un llibre que us recomano vivament (es diu Descalç sobre la terra vermella, com la pel.lícula). En Paco ha estat el gran relator de les peripècies d’en Pere, de la seva lluita al costat dels camperols i dels indis de l’Araguaia, del seu compromís indestructible amb la fe cristiana i amb els drets dels més desafavorits. Casaldàliga ha tingut una vida d’heroi (gairebé de màrtir) i les seves posicions polítiques han estat sempre d’allò més diàfanes, sempre compaginant sense problemes la fe cristiana i la lluita per la justícia social. Des del nostre confort occidental, els seus posicionaments poden semblar-nos radicals. Però per entendre les idees de Casaldàliga cal conèixer el context en què ha viscut, els conflictes en què s’ha vist immers, la dimensió de la misèria i de les injustícies que l’han envoltat. El llibre d’en Paco Escribano és una bona manera d’endinsar-s’hi.

Quan en Paco va arribar a Minoria Absoluta, em va dir que potser hauria d’abandonar-me uns mesos per rodar una pel.lícula sobre Casaldàliga. Però, al cap i a la fi, Minoria no només no va ser un obstacle, sinó que va esdevenir l’eina idònia per enfilar el projecte Descalç. Si aquesta pel.lícula s’ha fet, i si ha sortit així de bé, és perquè en Paco Escribano és tan tossut com en Pere Casaldàliga en defensa d’allò que creu. I perquè tenia la dèria de donar a conèixer l’obra del bisbe als seus compatriotes, que només el seguíem de lluny. És una sort, en aquest sentit, que dos homes com aquests creuessin els seus camins. En Pere és un gegant, un lluitador i un referent moral. Però feia falta una persona que, a més de simpatitzar amb les causes del bisbe de Sao Felix, tingués també la perícia professional, la convicció i la constància d’en Paco. Sense ell no hauria estat possible una producció tan ambiciosa, un retrat tan fidel del que ha suposat Casaldàliga (i el que suposa encara) entre els seus veïns de l’Araguaia, entre els sectors més avançats de l’església i entre els homes de bé de tot el món.

Felicitats Paco, felicitats Pere. És una sort per a tots que us hagueu trobat!

Podeu saber més coses de Deslcalç sobre la terra vermella aquí.