Un enfrontament orquestrat

Sembla que hi ha molta gent interessada en construir un mur de formigó entre els dos vectors polítics més actius en el nostre país, és a dir, l’independentisme i l’esquerra postcomunista i postllibertària, que familiarment coneixem com els comuns. No cal dir que aquest enfrontament afavoreix, sobretot, els sectors més immobilistes, els que defensen l’statu quo –PP, PSC i C’s- però no se’ls en pot donar la culpa, perquè la llavor d’aquesta batussa ideològica rau en els seus propis protagonistes, en el seu instint caïnita i en la seva atàvica rivalitat.

Aquest estiu estem assistint a una atèntica catarata de despropòsits verbals i simbòlics, atiats sobretot pels comuns, amb l’objectiu d’apoderar-se del relat predominant. No intento dir que JxS, ERC o el nou PDC no hi hagin pres part, sovint amb mala llet, però qui està atiant la polèmica (jo diria que de forma orquestrada, tot i que no en tinc proves) són els comuns, i en tenen motius: Després de nou mesos de cojuntura “espanyola” i de dues victòries electorals consecutives d’En Comú Podem, ja és evident que l’assalt de Podemos al poder ha fracassat, i que les perspectives de canvi a Espanya han desaparegut. És més: S’apropa un govern reaccionari i anticatalanista. Aquest fet lesiona l’argumentari d’En Comú Podem, que va captar vot divers (també sobiranista) prometent canvi institucional i referèndum d’autodeterminació. I ara, doncs, ens trobem a les portes d’una cojuntura “catalana”, amb el Parlament com a centre d’atenció (allà on els comuns presenten la seva pitjor cara, la de CSQEP), i el colauisme mantenint una precària equidistància entre el bloc sobiranista majoritari i les diverses minories unionistes, que van de bracet de tots els poders de l’Estat.

Els comuns saben que en aquest esquema es veuen obligats a anar a remolc, i voldrien marcar la pauta. Però només un col.lapse de la legislatura catalana els ho podria permetre. Si la CUP i JxS partissin peres, Colau i Domènech podrien sortir a la palestra a denunciar la via morta de l’independentisme unilateral, i la partida tornaria a començar. Però és difícil que tot això passi, encara que amb la CUP és impossible fer previsions -ja se sap que els seus acords tendeixen a “mutar”-. I no hem d’oblidar que JxS és una coalició de partits rivals, i que el nou PDC té la urgència de marcar perfil propi, cosa que podrà fer, sobretot, distanciant-se de la CUP i els comuns. Però hi ha massa en joc, i massa a perdre, com per pensar en un avançament electoral. Una altra cosa és què passarà amb el famós full de ruta, sobretot si es precipita el conflicte jurisdiccional amb l’Estat espanyol.

Passi el que passi d’aquí a Nadal, la millor basa de la majoria sobiranista és la convocatòria d’un referèndum immediatament després que s’aprovin les anomenades lleis de desconnexió –les que han de permetre visualitzar com s’aplicaria un eventual vot favorable a la independència-. Ni el 9N, ni les eleccions “plebiscitàries” han resultat ser un exercici transparent de l’autodeterminació, que és el més just i el més homologable internacionalment. (Hem perdut un temps preciós, per les maniobres dilatòries d’Artur Mas, i pel poc pes d’ERC en la definició de l’estratègia). Ben cert, donar aquest pas vol dir obrir el conflicte. Però el full de ruta és conflictiu per definició. Els que diuen que la Generalitat no tindrà les eines per a fer el referèndum, ¿creuen que sí que les tindrà per declarar la independència i assumir tot el poder polític a Catalunya?. Si el conflicte –per desgràcia- és inevitable, més val que sigui per defensar el vot lliure dels catalans. Això, lògicament, és el que més por fa als comuns, que no volen trobar-se en la disjuntiva de donar suport a Puigdemont (el president “de dretes”) o bé aliniar-se amb l’Estat en la repressió d’una iniciativa democràtica.

Això podria explicar l’hostilitat que molts dirigents dels comuns han exhibit en les últimes setmanes, sobretot en el terreny simbòlic (la batalleta del Born, l’emergència d’un discurs perilosíssim que intenta confrontar la Catalunya burgesa, catalanoparlant i independentista, a una altra Catalunya obrera, castellanoparlant i esquerrana). Aquests episodis lamentables han fet emergir l’esperit de Lerroux i de la FAI, que tanta bona gent (en el PSUC, per exemple) havia contribuït a enterrar. Jordi Guillot, supervivent d’ICV, va renegar de la matança de 1714 contraposant-la a la lluita antifranquista, com si uns morts valguessin més que uns altres. El diputat Mena, des de les seves vacances a Croàcia, va criticar Pilar Rahola i Puigdemont contraposant Cadaqués a Badia del Vallès. I no hem d’oblidar que el pregoner de la Mercè, Pérez Andújar, a més d’escriptor (molt bon escriptor), és un dels teòrics de l’arnada teoria del catalanisme “burgès”, i va aplaudir quan la boja de la Marina Pîbernat va criticar la marató de TV3 com una eina perquè els “catalufos” netegin la cosciència.

I finalment, la periodista Núria Alabao es va despenjar amb una sèrie de tuits (referents a un acte d’homenatge als germans Badia de fa 3 anys) en què parlava el passat “feixista” d’ERC, que són del tot menys innocents (després ho ha matisat en un article més enraonat, tot i que en discrepo igualment). Estat Català tenia als anys 30 una dinàmica paramilitar heretada de la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera, i el comissari Badia segur que va protagonitzar abusos de caire sectari. Però si va morir assassinat per la FAI va ser justament perquè va intentar acabar amb la violència faista, com poc després li va passar al periodista i director de El Be Negre, Josep Maria Planes, que havia escrit a bastament sobre les connexions entre els pistolers anarquistes i la delinqüència comuna. Parlar dels escamots d’Estat Català sense fer referència a les milícies armades de la CNT, de Falange, i posteriorment del PSUC, és fer trampa. ERC no va ser precisament el partit més militaritzat de l’esquerra catalana, i l’orgia de sang de l’estiu de 1936 va ser protagonitzada bàsicament pels anarquistes, i poc després pels comunistes amb el suport de l’estalinisme soviètic. Parlar dels anys 30 és ficar-se en un vesper i només té sentit si es pretén generar un artificial clima d’enfrontament.

Per desgràcia, en els rengles independentistes ha aparegut una hostilitat potser no comparable, però també perjudicial. Jaume Asens, tinent d’alcalde de Barcelona En Comú i independentista confès, va sortir escridassat (i consternat) d’un acte d’Òmnium; molts dels seus companys relativament neutrals s’estan veient apartats del Procés, farts de sentir-se dir botiflers. D’això en són responsables els sectors més hiperventilats d’ERC i la CUP, i sobretot l’antiga Convergència, malferida i ofesa pels atacs constants, i interessada en reivindicar el seu perfil ideològic en oposició a les esquerres.

Aquesta dialèctica pot ser més o menys sincera, però sobretot és molt poc pràctica, perquè mentre Ada Colau sigui alcaldessa de Barcelona, mentre els comuns i l’independentisme d’esquerres governin conjuntament a ciutats clau com Badalona o Sabadell, convindria, si més no, mantenir algun canal de comunicació obert entre institucions. Quan vinguin mal dades, vindran per a tots.

I sobretot, per als independentistes hi ha una evidència: Si es pretén acabar amb la còmoda indefinició dels comuns, la millor manera de fer-ho no és amb atacs personals o ressuscitant plets històrics, sinó convocant un referèndum. Si la consulta s’arriba a fer, millor per a tothom; si l’Estat ho impideix, el conflicte estarà servit i mentrestant hauran caigut algunes caretes.