Un comiat com a comissari del Tricentenari BCN

S’han acabat les actes del Tricentenari a Barcelona. He tingut l’enorme plaer i responsabilitat de ser-ne el comissari, i el passat dimecres vem presentar la memòria d’activitats, a la qual podeu accedir en aquest format interactiu que inclou gràfics, cròniques,  fotografies i arxius de video.  En l’acte de comiat vaig poder agrair el suport i la col.laboració d’equipaments, entitats, associacions i tota mena de gent que ens ha ajudat a fer un programa complet, ambiciós i plural. Adjunto el meu discurs de cloenda.

Moltes gràcies a tot per ser aquí. Avui cau el teló del Tricentenari a Barcelona i ho hem volgut fer amb tota aquella gent que ens ha ajudat d’algna o altra manera. Per tant, això és un acte d’agraïment, i ha de ser un premi, i no un càstig, per tant aniré de pressa i després us podreu abraonar sobre les consumicions.

De fet l’excusa d’aquest acte és explicar-vos que hem resumit el nostre programa d’activitats en una memòria interactiva. És un format que ens agrada molt. No és tan vistós com els totxos tradicionals pero és molt més sostenible, es pot descarregar fàcilment en tota mena de suports i permet accedir a diversos nivells d’informació, tan textos, cròniques, enllaços, fotografia i video. Us recomano que hi feu un cop d’ull, no només per buscar la vostra activitat, com és lògic, sinó també perquè m’agradaria que compartissiu amb nosaltres una visió de conjunt del que ha estat aquesta commemoració.

 Deixeu-me avui que parli una mica en primera persona, que si no ho faig avui no ho faré mai. Acceptar la proposta que em va fer en Jaume Ciurana la tardor del 2011 em va costar moltíssim. De fet li vaig dir que no, i tenia bons motius per fer-ho, però tots aquests motius eren més aviat excuses. El que em passava és que tenia una por tremenda. Afortunadament tinc 49 anys i en fa ben bé 5 que estic en la crisi dels 50, per tant al final va pesar més l’argument que aquest tren, potser no podriar tornar-lo a agafar. I vaig dir que sí a en Jaume sense haver fet mai un programa d’actes, ni un pressupost. Sense saber ben bé que era l’ICUB, sense haver tingut tractes amb l’administració municipal (excepte amb la guàrdia urbana) i amb tots els dubtes del món.

En Jaume Ciurana em va vendre la moto molt bé, dient que tindria al meu voltant un equip magnífic i que les coses, com qui diu, anirien rodades. Les coses no es pot que hagin anat rodades, però sí que han sortit raonablement bé, i a més l’equip certament era –i és magnífic-. Un equip tot de dones, per cert. Aquest equip, que encapçala la Rosa Mach com a directora de cultura de proximitat, ha comptat amb la Neus Junquera, la Cristina Vila, la Bel Alícia Jaume i la Marta Pérez. I és un equip que ha treballat de forma tan eficaç, tan creativa, tan lleial i tan rigorosa, que per mi aquests dos anys i escaig han estat una autèntica lliçó de treball en equip. Rosa, Neus, Cristina, Bel Alícia, Marta, gràcies per ajudar-me, per salvar-me el cul en ocasions, gràcies per tot.

Vull donar també les gràcies a tot l’ICUB, començant per en Jaume Ciurana, per la seva tria, per la confiança i pel suport. Però també a tota la gent que ens ha ajudat dins de l’ICUB, tant des de l’equip del Grec o de la Mercè, del servi de premsa, centres cívics, patrimoni, etcètera; els responsables dels districtes, dels equipaments i dels centres culturals, les associacions ciutadanes, en fi, a tots vosaltres. Us he de dir que tot i que els fets que commemorem són d’àmbit nacional, sempre he pensat que era correcte que Barcelona tingués una narració i un programa propis. Primer perquè és l’escenari principal dels fets que commemorem –amb permís de Cardona-, i segon perquè aquesta ciutat, com totes les capitals, té una singularitat que mereixia veure’s reflectida tant en el contingut com en el missatge. Amb això vull dir que des del primer moment vaig creure que era necessari complementar l’historicisme propi d’una celebració d’aquestes característiques amb un relat més contemporani, més divers, més urbà fins i tot; i això s’havia de notar tant en el programa d’activitats com també en la narrativa d’aquestes commemoració. Barcelona, a més de cap i casal de Catalunya, és una gran ciutat europea, un focus de creació, d’emissió i recepció de continguts i idees cada cop més important, un lloc de visita o d’acollida per milers de turistes, emprenedors, estudiants, gent de tota mena. Una ciutat que viu en la diversitat, i això la fa ser més catalana, no pas menys. Estava convençut que el Tricentenari a Barcelona havia de fer justícia a aquesta realitat, i així ho hem intentat fer.

Ens n’hem sortit? Doncs modestament crec que sí, pel que fa a allò que ha estat responsabilitat nostra. En aquest sentit hem de diferenciat dos aspectes, el programa i la comunicació. Pel que fa al programa, ja ho he vist en el video precedent i també en la memòria, crec que és innegable l’esforç que s’ha fet perquè el ventall d’activitats fos ben divers, que interessés a públics heterogenis, que s’apartés en la mesura del possible del biaix ideològic. Dic “en la mesura del possible” perquè jo només puc respondre de les nostres activitats, no de l’ús o l’abús que n’han fet els partits polítics de tot signe.

Entre les activitats on hem invertit més esforç i diners són un circuit d’arquitectura efímera, una setmana de novel.la històrica, un cicle de converses sobre la identitat europea, i una trobada de joves per pensar la ciutat del futur. Em sembla que les nostres intencions estaven clares. Us he de dir que això té una explicació lògica, i és que preveiem que el 2014 ja portaria, de sèrie, moltes activitats de tipus històric i divulgatiu. I a més sabíem que alguns dels equipaments més importants de la ciutat pensaven fer exposicions dedicades a l’efemèride, donant forma a un conjunt expositiu molt potent; per tant era lògic que intentéssim potenciar el flanc que aparentment era més dèbil, el del debat i el diàleg contemporanis.

És clar, això no ha entusiasmat els més abrandats, però tampoc no ens ha estalviat les crítiques del grup municipal del Partit Popular. Crítiques, per cert, molt respetuoses, cosa que celebro perquè al Parlament de Catalunya el to ha sigut força més agre. Però en termes generals crec que el programa ha complert el seu objectiu i ha interpel.lat al conjunt de la ciutadania.

Això és així perquè la gran majoria dels barcelonins estima la seva ciutat i la seva història. Per damunt d’ideologies, filiacions i sentiments nacionals. I això és un gran avantatge que tenim, pe a més Barcelona no només té una història riquíssima, sinó que en grna part la té a peu de carrer. Per tant, insisteixo, hem interpel.lat al conjunt dels ciutadans. Alguns han respost a la interpel.lació amb més entusiasme que altres, com és lògic. Perquè tothom té el seu episodi de la història preferit. A alguns ens agrada més l’11 de setembre o la guerra dels segadors; a d’altres la batalla de Lepant o el timbaler del Bruc; a d’altres la mort del Noi del Sucre, i a d’altres el juliol del 36. Però enguany toca 1714, nois, mala sort. I 1714 és una data d’una rellevància indiscutible i ens remet a una època fascinant que ara coneixem molt millor.

Una altra cosa és si hem aconseguit fer arribar el nostre relat amb eficàcia. I no ha estat fàcil, perquè el tricentenari ha coincidit amb un any d’una gran efervescència política, i això per una banda ha estat bo, perquè el debat polític actual fa que la gent busqui respostes també en la història; però també ha estat dolent perquè hi ha hagut certa intrusió en els dos sentits, normalment no desitjada; la política es nodreix de la història i la història esdevé coartada de la política, això és un clàssic de totes les commemoracions i no ens hi hem de posar més pedre al fetge del necessari. El cas és que ara la commemoració ha acabat i el país necessita debatre el seu futur sense estar tan pendent del retrovisor.

Ja acabo. Han estat dos anys i mig de feina i m’ho he passat molt bé. He conegut gent fantàstica i crec que conec molt millor la meva ciutat que abans de passar per aquesta experiència. M’agradaria damanar-vos perdó de forma col.lectiva per la meva inexperiència, impaciència, la meva poca traça i qualsevol cosa que hagi pogut fer malament. I us agraeixo de tot cor la vostra implicació, la vostra creativitat i la vostra eficàcia. Jaume, noies, amics ha estat un plaer i un honor.