Ortega i Sardà

 

1415035496874

Vaig anar a veure l’espectacle de Juan Carlos Ortega i Xavier Sardà a la Sala B de Luz de Gas. Sóc un públic agraït i vaig riure a cor què vols, fins i tot abans que comencés el xou (en Fede Sardà em va entretenir l’espera amb trucs de màgia). Hi ha moments inoblidables, i d’altres que són una bertranada, com es diu a Figueres, però aquí rau la gràcia de tot plegat: L’absència d’artifici i la naturalitat dels artistes, que lliga molt bé amb un públic distès que escolta amb un gin-tònic a les mans. Estem davant d’un duet singular, difícil de catalogar. Dos còmics bregats que demostren que el hi-hi ha-ha (com en diuen els Minguets de la vida) sovint és una vehicle de pensament i d’interpretació del món. L’Ortega és un geni, i com a tal és un solitari imprevisible. Més enllà de la seva habilitat amb la veu i dels muntatges d’àudio que elabora a consciència, Ortega practica un humor existencialista que, per molt que riguis, al final et deixa un regust amarg. Ell mateix deia entreveure aquest replec melancòlic sota la carcassa de Peter Pan. L’aparició del petit Ulises a la seva vida l’ha amorosit, però diria que a l’Ortega, com a mi, l’absurditat de la vida li fa tanta gràcia com por. Però això resulta un comediant tan atractiu. (Fa uns anys, a Minoria vem gravar un pilot d’un programa que consistia en l’Ortega buscant la felicitat pel món. Una petita joia. Cap cadena no va mostrar-hi el més mínim interès). Pel que fa en Sardà, a qui conec menys, és un xouman autodirigit, que controla el tempo i el to de tot el que l’envolta, com feia a la tele; i administra la genialitat de l’Ortega amb saviesa. En Sardà no és tan filosòfic, ni ho pretén, però té un esmolat sentit del sarcasme, que s’aplica fins i tot a ell mateix. I quan és en escena pensa, abans que res, en qui l’està veient i sentint. Com ha de ser.

Total: En Sardà i l’Ortega són boníssims, i com que també són llestos, no crec que vegem aquest espectacle fora del confortable niu de Luz de Gas.