The Walking Alive

glenn-the-walking-dead

 

Dilluns que ve acaba la sisena temporada de The Walking Dead, convertida en sèrie de culte i fenomen de masses, tot a l’hora. Ja s’ha anunciat el rodatge de la setena temporada, mentre els actors protagonistes freqüenten les catifes vermelles de les gales i alguns –com Norman Reedus, que fa de Daryl- prepara programa propi.

The Walking Dead és una baula més del fenomen zombie, convertit en tot un gènere cinematogràfic i televisiu. Quan jo era jovenet, les pelis de zombies eren totes de sèrie B, i tenien molt mala fama. Però en la última dècada actors i directors notables s’han deixat infectar pel virus. D’entre ells cal destacar el català Jaume Balagueró (creador de la saga REC) i el canari Juan Carlos Fresnadillo (director de 28 semanas después, la meva preferida). El món dels morts vivents ja no és per a friquis, sinó per al gran públic. I l’èxit inicial de The Walking Dead ho va demostrar. Sense l’alicient dels zombies, la sèrie potser no hauria arrencat. Ara bé: només amb zombies, no hauria arribat a tenir tanta longevitat ni tant d’èxit.

És cert que en cada capítol apareixen zombies i en moren (definitivament) uns quants. Amputats, triturats, degollats, decapitats, empalats o cremats. A cop de katana, de bastó, de ganivet jamonero, a tret de pistola o amb el cap martellejat. Gràcies a la feina tècnica i de caracterització, els caminants són creïbles i les seves morts també ho són; per això, si en algun capítol no apareguessin, els trobaríem a faltar. Però cal admetre que els creadors de la sèrie han anat situant al primer pla els vius, els supervivents; cada cop més indiferents als zombies, cada cop més habituats a massacrar-los. A la primeria de la sèrie, l’ombra d’un zombie ens feia saltar del sofà; a la sisena temporada, matar un o dos o tretze caminants té poc mèrit, és com un esport per als protagonistes. El veritable conflicte és entre els vius. El grup de supervivents creat originàriament entorn de l’ex policia Rick i el seu fill Karl són els bons, perquè tenen cura els uns dels altres, i s’enfronten a un món en descomposició, on “si no ets carnisser ets bestiar”, on per viure cal lluitar i matar (no pas només zombies: també éssers vius, esdevinguts enemics i competidors).

Al grup de Rick li ha costat molts i molts capítols entendre que per salvar el grup –per salvar els bons- cal ser egoista, desconfiat, i estar a punt per aplicar, si hi ha excusa, la violència preventiva contra el proïsme. No tots els personatges viuen aquesta evolució de la mateixa manera. Cadascun reelabora el seu caràcter, el seu propi discurs ètic, s’enfronta al joc de la vida i la mort amb un relat emocional propi. Sovint veiem escenes on Karl amb Carol o Maggie amb Glenn parlen del nou significat de conceptes com vida, amor, record o futur. I en aquestes escenes, si hi apareix un zombie amb el seu caminar desmanegat gairebé ens fa nosa, i agraïm que els protagonistes se’l ventilin amb una trepanació precisa, sense ni tan sols perdre el fil de la conversa.

Els walking alive són els autèntics protagonistes de la sèrie. Els zombies són figurants sense frase, un recordatori de l’apocalipsi que ha portat els humans supervivents a una fase post-humana i post-social. Però el conflicte és entre els vius. Entre homes i dones que intenten salvar-se i salvar el què els uneix, la fràgil llavor de l’esperit de grup. Aquí és on la sèrie manté l’interès, i és per això que la seguim mirant.