La Tatiana, un premi

5525315137_cf7913f57e_q

L’ARA és un diari de bones pensades. La última, convocar dos premis -a l’emprenedoria i al compromís social- als quals ha atorgat els noms de dos col.laboradors que ens van deixar massa d’hora. Dos periodistes joves, que estimaven la seva professió i que han deixat un buit impossible d’omplir. Lamento dir que no vaig conèixer gaire l’Ignasi Pujol, tot i que en sé moltes coses bones explicades pels seus companys de la secció d’economia del diari. En canvi, sí que vaig conèixer la Tatiana Sisquella; encara més, la considero una de les meves millors amigues i potser una de les persones més importants de la meva vida. Tant, que encara em costa de parlar-ne, perquè a cada paraula la seva absència se’m fa més dolorosa (…)

La Tati tenia un perfil públic que era extraordinàriament semblant a la seva personalitat real. Era una persona autentica que estimava la veritat, i això, no cal dir-ho, li donava un plus com a periodista. Les virtuts que solem apreciar en un comunicador -l’empatia, la curiositat, el sentit de l’humor, la capacitat de parlar, escoltar i fer parlar- no eren, en el seu cas, un producte de la tècnica sinó una fidel extensió de la seva personalitat. No vull dir que la seva vida fos com un estudi de ràdio; ans al contrari. Sentir-la per antena era com tenir-la al costat, escarxofada al sofà, sense sabates i amb una tassa de cafè fumejant entre les mans. D’això en diríem talent, si no fos que la Tati ho aconseguia sense un esforç aparent. No sé si escrivint era igual de natural o si s’hi mirava una mica més; diria que sí, que era el producte d’un treball més depurat, perquè els seus articles es basaven en un ús precís del llenguatge, un ritme intern poderós, musical; però per damunt de tot, com sempre, una autenticitat insubornable.

No diré res que no li digués a ella ni a en Joan Maria ni a cap dels seus nombrosos i fidels amics: La Tati és una de les persones més increïbles que he tingut el goig de conèixer i, malgrat el dolor de la seva mort injusta, dóno gràcies per cada dia que vaig compartir amb ella. Ara no només la trobo a faltar a ella; trobo a faltar-me a mi, a la persona que era jo gràcies a ella. Perquè la Tati, tot i no estar mancada de vanitat i d’una sincera i saludable voluntat d’exhibició, era per damunt de tot una enamorada de la gent i de la vida, de la vida humana entesa com a experiència personal i social. Tenia un talent especial per socialitzar les seves emocions i també per obligar-nos a socialitzar les nostres, per esbandir la boira que sovint generem a l’entorn nostre, de vegades per timidesa i de vegades per un malentès sentit d’autoprotecció.

Poca gent com ella era capaç de fer-me riure, fer-me canviar de parer, fer-me sentir imbècil o afortunat, fer que, en resum, les coses fossin diferents i la meva realitat canviés també de forma insospitada, a causa de la seva mirada única sobre les coses i les persones. El record de la Tati és inesborrable com ho és el punxegut malestar de la seva absència. Com em consola haver compartir tantes coses amb ella, entre les quals un espai com el diari ARA per compartir paraules i reflexions.

Vegeu aquí l’article d’en Carles Capdevila explicant la creació dels dos guardons http://www.ara.cat/firmes/carles_capdevila/Premis-Ignasi-Pujol-Tatiana-Sisquella_0_1232276878.html