STAR WARS i JO

81544e274ee58fd069d3ccdd50717b318e7b2904

Star Wars és present a la meva vida des de l’estrena del primer episodi de la saga. Era 1977 i jo tenia 12 anys. En aquella època, contra el que pugui semblar, la ciència-ficció no tenia el mateix predicament que té ara entre la canalla, perquè els referents anteriors cutrejaven força -almenys és el record que en tinc-. Penso en sèries com star trek o Espacio 1999 i em vénen al cap extraterrestres de goma i horitzons galàctics de cartró. Potser per això, i perquè a mi m’anava molt el cinema bèl.lic, el meu interès en aquelles dates estava en anar a veure La batalla de Midway, amb Charlton Heston. Mentre que el meu pare, que no era precisament un fan de la s-f, va insistir a dur-me a veure Star Wars perquè ell ja havia sentit a parlar de l’enorme fenomen que havia generat als Estats Units i a Europa (em pregunto si ell va quedar tan impressionat com jo. ¿O només ens impressionem de debò quan som nens?).

Així doncs, vaig seure a la butaca del cinema no especialment neguitós, amb una mirada verge i gens condicionada, la qual cosa va resultar una benedicció, perquè el goig inesperat és el millor de tots. I sí, va començar la pel.lícula i de bones a primeres va aparèixer la panxa d’aquell majestuós creuer imperial passant per damunt dels nostres clatells i invadint la pantalla (quina meravellosa seqüència inicial, quina carta de presentació: és George Lucas dient “aquest sóc jo i aquest és el món que us presento”) i em vaig quedar clavat la butaca com si la força de la gravetat s’hagués multiplicat per vint. És una de les sensacions més fresques, més vívides, que conservo de la meva infantesa. I no podria ser d’altra manera, perquè aquell sol instant d’estupor explica 40 anys de vincle sentimental entre un servidor i tot l’univers creat per George Lucas.

La resta de la peli em va entusiasmar igual. Tot em semblava meravellosament nou, modern, atrevit, original i fascinador; des de la màscara de Darth Vader fins a la funcional vestimenta d’en Luke (Star Wars també va guanyar l’òscar al millor vestuari), passant per la fauna del bar de Tatooine, el diseny anti-aerodinàmic de les naus imperials i el misteri insondable de l’Estrella de la Mort. I l’argument, és clar. Un conte de fades galàctic, els bons i els dolents, que la Força ens acompanyi, la princesa rebel, el jove aprenent i el bad boy mercenari que, al cap i a la fi, és bon amic dels seus amics i enamora la princesa. No en sabia més (de cinema), tenia 12 anys. No sé si aquest fet té a veure amb el meu entusiasme.

La pel.lícula em va agradar tant que vaig estar suplicant al meu pare que m’hi deixés tornar a anar. Però és clar, en aquells anys al cinema s’hi anava de tant en tant i prou, i anar-hi per repetir peli es considerava una imbecilitat. Per tant, no sé quant de temps vaig passar fins que la vaig poder tornar a veure, en un cinema de re-estrena o a la tele; segurament van passar anys. Mentrestant, vaig fer la col.lecció de cromos, em vaig comprar còmics, etc. Un etc. no gaire llarg, perquè a la Barcelona de 1977 no era tan fàcil ser fan de Star Wars. Amb dos canals de tele i el quiosc de la cantonada no en teníem ni per començar. Hauríem volgut samarretes, sabres làser de joguina, grups de debat a facebook, webs especialitzades, DVD’s amb parts eliminades. Però no. Jo vaig viure la meva passió galàctica amb la mateixa solitud que Ben (Obi Wan) Kenobi a la seva cova de Tatooine.

Des d’aleshores, fins ara mateix, he estat fidel a Star Wars. Només amb el Barça (i la Penya, en el cas del bàsquet), i amb els discos de Genesis he tingut una relació tan longeva i tan fidel. He vist tots els episodis desenes de vegades, i ara espero amb gran entusiasme el moment d’anar a veure l’Episodi VII, en el qual tinc dipositades grans esperances, perquè crec que el seu director és una persona solvent i no tindrà problemes per superar l’herència rebuda. Una altra cosa és si sabrà mantenir la màgia infantiloide que impregna tota la saga. Si Star Wars esdevé un producte adult, deixarà de ser el què és, i possiblement aquest serà el seu final.

La meva lleialtat envers Star Wars és tan de pedra picada que ha resistit, com els bons matrimonis, tota mena de decepcions i emprenyades. Al final, fins i tot m’he acabat enamorant de tot allò que Star Wars té de primari o defectuós. Em passa com a Sheldon, el protagonista de Big Bang Theory: en cert episodi, ell i els seus amics nerds decideixen fer una marató de la saga galàctica, però de forma no cronològica. I en Sheldon protesta, dient: “Vull que George Lucas em torni a decebre en l’ordre correcte”. I així estem molts, venerant un producte que ens decep. I no sé si la culpa és d’en Lucas, perquè no sé si ha estat un director molt intervencionista; però el cert és que, en contrast amb l’excel.lència en aspectes com els efectes especials, la direcció artística i la música, el guió i la direcció d’actors fa que en molts dels episodis (potser en tots excepte El Imperio contraataca) hi hagi seqüències absurdes i diàlegs veritablement ridículs. La profusió de mascotes amb poca gràcia, com els Ewoks o l’insofrible Jar Jar Binks sembla producte de la dèria de Lucas pel marxandatge. El pitjor de tot és que el desenllaç de la saga (o el que durant anys hem pensat que era el desenllaç), és a dir, la part final de El retorno del Jedi, està corromput per l’omnipresència d’un ossets de peluix que combaten contra els soldats imperials; i que en els últims 5 minuts, després que l’Imperi caigui i Luke trobi l’equilibri a la Força i tota la mandanga, no hi ha ni una línia de guió que poguem recitar de memòria. ¡De fet, no hi ha ni una línia de guió en els últims minuts! ¡Ningú que digui “ens hem petat l’Imperi, que bé”! ¡Cap frase per la història!

Això fa que Star Wars sembli una bajanada infantil al costat de grans guions de fantasia com la saga d’El senyor dels anells o les sèries Battlestar Galactica i Joc de Trons. Em costa d’entendre que Lucas busqués el millor de cada camp, excepte pel que fa al guió. I en canvi, la galaxia que ha aconseguit crear Lucas és rica i plena de possibilitats. La trama política que descriu la corrosió interna de la República és una lliçó d’història. Tot el que té a veure amb la Força i amb el trànsit entre el bé i el mal, en mans d’un guionista traçut, hagués donat molt de sí. Un personatge tràgic com Darth Vader, ell solet, projecta la seva ombra sobre tota una galàxia. I la relació fraternal entre Obi Wan i Annakin, que esdevé una lluita a mort, perd tota la gràcia quan tots dos estan enfrontant-se enmig de la lava i el seu diàleg és:

OBI WAN:     Annakin, l’emperador és el mal!

ANNAKIN:   Des del meu punt de vista, els Jedis són el mal!

I que el nivell literari sigui tan pobre és un insult per a tots els artistes i disenyadors que han fet possible el meravellós duel final en un planeta de lava, una escena cimera amb diàlegs d’adolescent.

Tots esperem sempre més de Star Wars perquè ens va emocionar de petits i voldríem que ens continués emocionant per sempre més; perquè creiem que, fins ara, no ha estat un producte tan bo com hauria de ser, com es mereixen els seus protagonistes i una galàxia plena de móns meravellosos i criatures fascinants. A veure si J.J. Abrahams és l’elegit que torna l’equilibri a la força.