SÓC, FAIG

La-Fageda-den-Jord--

Les setmanes que envolten Sant Jordi són el meu moment preferit de l’any per una sèrie de raons anímiques i climàtiques. Com a qualsevol mortal, l’allargament del dia m’eleva l’esperit i em posa bon humor; la temperatura de la primavera està en el punt just i em fa sentir confortable; la llum de dia és potent i precisa; apareixen genolls i espatlles; el ritual de vestir-se i despullar-se es torna senzill…

I els faigs tornen a treure la fulla. A l’entorn de casa meva, de totes les espècies vegetals, em sembla que els faigs són els que triguen més a incorporar-se al cicle natural. Com si fossin conscients del seu paper estelar en aquesta estrena col.lectiva.

He trigat més de 40 anys a adonar-me de com van les coses en un bosc. Quan era jove, les coses de la naturalesa em deixaven totalment indiferent, i no hi donava cap mèrit. Les variacions del clima em passaven per alt i no afectaven el meu estat d’ànim. Ara sí que ho fan, perquè el meu cos és tot un altre i ja no en té prou amb ell mateix per sentir-se bé. Per això, si de jove llegia Pla, em saltava les reflexions paisatgístiques i climàtiques. En canvi ara m’extasio amb ell contemplant la saviesa amb què el medi natural s’organitza any rere any.

El més lògic seria que la naturalesa ens captivés de joves, quan no en sabem res, i ens avorrís de grans, quan comencem a acumular primaveres i tardors que es repeteixen sense cap pretensió de novetat. Però passa exactament el contrari: És la continuïtat dels cicles el que ens sorpren i ens admira. És la persistència. Quan un espai roman inalterable, i es renova puntualment mentre el nostre cos es marceix sense marxa enrere possible, és quan ens adonem del miracle.

A la segona quinzena d’abril, els faigs treuen una fulla de color d’enciam, que espurneja amb els raigs de sol que es filtren com poden entre el brancatge. És una fulla tan tendra al tacte, tan atractiva als nostres ulls, que ens fa venir ganes de ser herbívors i menjar-ne un bon grapat, sense amanir ni res. Com que els faigs competeixen salvatgement per l’espai, i com que les seves branques es despleguen de forma molt horitzontal, el verd fa que en qüestió d’una setmana la Fageda agafa un aire oceànic, com diu el tòpic maragallià. I el caminant compta els seus passos en la gran quietud i se sent còmode dins la deslliurant presó. I en el meu cas no només és per la calma, ni per la bellesa, sinó perquè quinze dies enrere he vist la Fageda tota nua, i comprovar com cada abril les fulles, disciplinadament, tornen a aparèixer sense que ningú els ho demani, sense que sigui estrictament necessari per al normal desenvolupament de l’activitat humana, em resulta gairebé incomprensible.

El contrast entre el bosc que reviu cada primavera i el meu cos que cada any és una mica més vell m’hauria de posar melancònic. Però, de forma totalment il.lògica (també), l’efecte que em produeix és el contrari. Quan passejo per la Fageda i veig que les fulles tendres tornen a ocupar el seu lloc, tinc la sensació que jo mateix he revifat, que formo part d’aquest cicle i que la mateixa saba que fa rebrotar aquests arbres corre per les meves venes. No ho he dit mai en veu alta, però en el fons del cor tinc la sensació que jo no deixaré aquest món mentre la Fageda continuï donant la benvinguda al verd durant el mes d’abril.