Un adéu a Rosa Novell

rosa_novell

 Ahir va morir la Rosa Novell, mentre el germà que tenim en comú, destrossat per la tensió viscuda i per la pena, feia riure els centenars d’espectadors de la funció número 100 de “Polònia, el musical”. Em compadeixo d’en Queco, i a la vegada l’envejo per haver honorat la mort de la seva germana exhibint la grandesa de la seva professió. 

Fa pocs mesos vaig escriure sobre la Rosa, i la meva relació amb ella, amb motiu del seu efímer retorn als escenaris. 

He vist “l’última trobada” al Teatre Romea. Les credencials eren immillorables (fruit d’una novel.la de Sandor Marai, èxit previ a Londres, Abel Folk on fire) i el resultat s’hi correspon. Tot això, no ho afirmo en base a la meva estricta valoració personal -no sóc, per desgràcia, home de teatre- sinó per l’entusiasme del públic de l’estrena, que va aplaudir a cor què vols, durant llarga estona, commogut per la història d’aquests dos vells amics que es retroben 40 anys després, disposats a espolsar-se el secret maligne que els ha corcat durant la major part de la seva vida.

He d’admetre, però, que jo vaig anar sobretot a veure la Rosa Novell. La Novell -així, com a les grans dives, és com l’ha anomenat la gent de teatre d’aquest país- ha patit una malaltia greu i ha perdut la visió. Per un temps va semblar que no en tornaríem a sentir a parlar; sí, home. Ja la tornem a tenir sobre l’escenari. Asseguda o dreta, acompanyada quan ha de caminar, amb un paper secundari però concentrat en tres escenes en què el seu personatge té un protagonisme absolut. La Rosa Novell de sempre, amb la seva presència indiscutible, el moviment de les mans, la veu meravellosa, la dicció intencionada i precisa que li ha donat fama de rapsoda, a més d’actriu (i que tant es troba a faltar  en les noves fornades d’actors i actrius). I el sentit de l’humor -l’humor de can Novell- que apareix, com sol passar, en els moments més insospitats.

De bon principi, tota la platea estàvem pendents del seus ulls, la seva mirada, i intentàvem fer-nos el càrrec del que li passava pel cap, a ella, una dona que ha estat tants anys pendents de la mirada dels altres. Però al cap de no-res ens n’hem oblidat, i hem disfrutat de l’actriu en acció. Quina actriuassa, la Novell.

L’any 1994, gràcies a Josep Cuní, que dirigia el magazine La tarda és nostra a TV3, vaig conèixer la Rosa Novell -amb la lògica prevenció; jo era un guionista insegur i inexpert i ella un personatge un pèl bohemi-. En Cuní havia vist a no sé quin programa estranger que feien broma amb els anuncis per paraules dels diaris, i va pensar que la Rosa podria fer una cosa similar al programa. Certament, la Rosa tenia una carrera ferma com a actriu dramàtica, però no havia fer gaire televisió ni cinema (encara ara em pregunto perquè), i jo no sospitava que era una de les dones més divertides amb qui he tingut la sort de topar-me. En Cuní em va demanar que li fes de guionista, i ho vem fer durant tota aquella temporada, amb una gran complicitat, perquè ella em feia anar a casa seva a comentar els guions i fins i tot a assajar-los. I rèiem, i fèiem una cerve (en deia així) i fins i tot parlàvem de la vida. I va arribar un dia, durant aquell any que per mi va ser un any de trànsit, que aquella cita a casa la Novell era el moment més esperat de la setmana.

Per tant, la Rosa Novell va ser el primer vehicle a través del qual vaig assajar una de les vocacions de la meva vida, que és fer riure per televisió. I després d’aquella experiència, que ens ho feia passar bé a tots (en Cuní també) no he perdut ocasió de veure-la en escena, donant vida a personatges inoblidables, construint una carrera envejable. I un dia, abusant de la nostra amistat, li vaig demanar que vingués a la inauguració de la plaça Carme Guasch de Badalona, i hi recités un poema seu (de la meva mare), perquè si una cosa tenia comprovada és que els textos bonics esdevenen sublims, si els llegeix la Rosa.

I quan ens hem vist, normalment d’estrena en estrena, sempre hem xerrat una bona estona, de vegades amb en Queco, que a part de tot és el meu amic i és el seu germà, i viceversa, i hem rigut junts. Com a l’estrena de dilluns al Romea.

Recomano vivament “L’última trobada”. El meu respecte i admiració cap a l’Abel Folk, director i protagonista de l’obra, i en Jordi Brau, que interpreta l’amic retrobat.

Però quin goig, quin plaer tornar a veure la Novell a l’escenari!

(29 d’octubre del 2014)