Referèndum 2017

He signat el manifest a favor d’un referèndum unilateral d’independència l’any 2017. Ho he fet amb dubtes, i amb un cert escepticisme, però crec en l’honestedat i en l’argumentari dels qui han pres la iniciativa. I crec, sobretot, que vivim un atzucac intolerable i que ens convé obrir una porta de sortida. Una porta tan democràtica, eficaç i identificable com sigui possible.

El que m’ha convençut del manifest és que fixa un límit temporal màxim (2017) però també unes condicions mínimes: Que el Parlament hagi aprovat la llei de transitoritetat jurídica i la resta de propostes legislatives que han de configurar la carcanada provisional del nou estat. Crec que és fonamental que els ciutadans, davant la disjuntiva del referèndum, no hagin de triar entre una realitat tangible i una entelèquia, sinó entre dues propostes serioses i gestionables.

Fins ara, creia que el debat entre la DUI i la RUI era una mena de distracció que ens apartava dels problemes –reals i enormes- que afronta el procés. El primer, la seva necessitat d’ampliar suports de base; el segon, l’absència d’una majoria operativa al Parlament de Catalunya. Continuo pensant que el referèndum és un mínim exigible i no un horitzó transversal; crec que les marques dels comuns (ECP, CSQEP, BeC) utilitzen conceptes abstractes com “referèndum pactat” i “procés solidari no subordinat” per alimentar el Procés i el processisme, i que mentrestant això els permet ajornar el debat sobre el futur polític del país. Un debat que tots els altres partits catalans ja han afrontat, en alguns casos pagant-ne un preu alt.

Per mi és indispensable que els comuns, que han guanyat les eleccions generals, i que governen a l’ajuntament de Barcelona, formin part de la futura proposta política per a Catalunya. M’atreveixo a dir que una part dels propis comuns també ho veu així, després que s’hagin enterrat les opcions de canvi a Espanya. Crec que els comuns i els independentistes han de fer l’esforç de parlar de com s’imaginen una república catalana i la seva futura relació amb Espanya. I ho han de fer sense apriorismes ni línies vermelles. Si no, difícilment hi haurà majories qualificades que ens permetin sortir de l’atzucac actual.

Però això no resta validesa a la proposta del referèndum unilateral, que és una eina irreprotxablement democràtica, menys interpretable que unes eleccions plebiscitàries, i molt reconeixible internacionalment. Té, a més, la virtut de situar els comuns davant del seu mirall. És cert que la proposta presenta greus dificultats; que a la Generalitat li falten eines i que l’Estat en té de sobres per amenaçar i boicotejar. Però aquestes dificultats són les mateixes que tindríem en cas de DUI, referèndum de la futura constitució o qualsevol de les alternatives que s’han plantejat des de diversos sectors de l’independentisme. En qualsevol escenari, la Generalitat està abocada al conflicte institucional, i s’ha de preparar a fons per garantir el sufragi dels seus ciutadans i per repel.lir els embats de les institucions de l’Estat. Val la pena que, si ha de jugar-se-la fent aquest gran esforç, sigui en defensa de l’exercici d’un dret democràtic universalment reconegut.