Que se la confitin

No en voldria sentir parlar més, de la Constitució espanyola. Que s’esvaeixi, que caigui a trossos, que es desintegri. Que no en quedi altre rastre que el que en vulgui deixar la Història, com a testimoni i llegat d’una època de reformes a mida, pactes de silenci, tutel.les i renúncies.

Vem votar el text de 1978 per deixar enrere el franquisme (aquesta era la tria, Constitució o franquisme), i aquell sufragi ha esdevingut un dogall al coll de tots i cadascun de nosaltres, de les nostres ànsies de canvi. Ens retreuen que Catalunya va votar molt en aquella referèndum; més que enlloc. I és clar que sí. Perquè érem el territori de l’Estat més impacient, més humiliat i més preparat per assumir el gran canvi. I perquè no teníem res millor per votar.

La Constitució de 1978 no significava anar al paradís, només sortir de l’infern.

La vella i pansida Constitució és avui dia una presó, una teranyina, un laberint i un mur. No serem un poble madur i democràtic fins que no llencem a la brossa aquest text que va néixer sota la mirada atenta dels militars i els poders financers. El producte d’un acord amb mitja Espanya que continuava essent franquista de cor.

Han passat 36 anys, i Catalunya està preparada per anar més enllà. Hem canviat. Tant és així, que ja no demanem als nostres tutors de la capital que reformin el text, com feien els nostres rebesavis del nou-cents; com fan encara Icetes i Durans. No senyor: Ara volem que les coses passin aquí, a benefici de la gent d’aquí, i per culpa nostra. Per això ens conjurem per redactar la nostra pròpia carta magna, la que ens ha de portar directament cap a la democràcia renovada, la república dels drets i els deures, la sobirania nacional.

Que divertit serà quan els inconstitucionals siguin ells!

 

ps:  Aquí teniu un sketch del Polònia de fa un any, que mostra per dins els entresijos de la ponència constitucional… amb convidat sorpresa.