París era una cambra (Carme Guasch)

Els meus pares van fer el viatge de noces a París. I les primeres nits a la cambra del seu hotel, amb papallones a les parets, va gravar-se amb foc a la seva memòria. París ha estat la ciutat de l’amor per milers de ciutadans d’arreu del món, i tants també a Catalunya -on París, a més, era la capital del nord enllà d’Espriu-. Avui, tots compartim el seu dol.

 

París era una cambra.

L’amor era una cambra

amb papallones grogues

damunt les parets pàl.lides.

París era una pluja

encobridora i lassa,

omplint d’estels fugaços

la nit desenllunada.

L’amor era una pluja

de mots que ens inventàvem

i càlides tendreses

sobre la pell extàtica.

París era el vell somni 

esgarrapat a l’alba,

amb mans com papallones

inhàbils, que assajaven

agosarats trajectes

sobre la sang en flames.

La nit era una cambra

minúscula, perduda,

enorme, desbordada,

insomne, tremolosa,

silent, extenuada.

El món era una cambra.

El món érem nosaltres.

 

Cambra, del poemari Interiors de Carme Guasch (1998)