Otegi, en llibertat

 

otegi

Arnaldo Otegi és a punt d’abandonar la presó. Nascut a Elgoibar, va formar part d’un comando d’ETA, va participar en un segrest i va pagar la condemna que li pertocava. A partir d’aquí, tots els seus esforços han estat encaminats a apartar l’esquerra abertzale del camí de la violència. Era un camí costerut i fins i tot perillós, però al final es pot dir que Otegi se n’ha sortit. No és només mèrit seu, és clar. Molta altra gent de l’entorn d’ETA va adonar-se de la ineficàcia i de l’abisme ètic que s’amagava darrere del pompós llenguatge de la lluita armada i els gudaris morts en combat. També hi va ajudar l’eficiència de les policies espanyola i francesa, i la irrupció d’un terrorisme global, molt més sanguinari i paorós. Però és evident, i no cal haver llegit el llibre d’Antoni Batista per saber-ho, que Otegi ha estat un dels principals actius del procés de pau que ha permès normalitzar la situació a Euskadi (O comença a fer-ho, perquè pels familiars de les víctimes i dels presos encara queda molt a fer).

Otegi es va enfrontar als irracionals dirigents de la línia dura d’ETA, i a la ceguesa dels governs del PP i del PSOE, que no van voler facilitar l’eutanàsia de la banda amb quatre concessions de segon ordre. Mentrestant, Otegi va participar en l’homenatge a una etarra morta mentre manipulava el seu explosiu (mort que jo vaig celebrar, perquè prefereixo que mori el botxí i no la víctima innocent), i també ho va pagar amb pena de presó. Després, el seu únic pecat ha estat intentar refer una organització política i ideològica que la hipòcrita llei de partits espanyola va considerar il.legal.

Per aquest delicte polític, Otegi haurà passat més de sis anys a la presó, ni un dia menys, sense cap opció a reducció de pena. Perquè ens en fem una idea, el general Galindo, condemnat per la mort de Lasa i Zabala, només va passar 4 anys a la presó (i l’havien condemnat a 70 anys). I el general Armada, cervell del 23-F, va ser condemnat a 30 anys i només en va complir 5. En el cas d’Otegi, doncs, es pot parlar de desproporció i fins i tot d’acarnissament, que només s’explica per motius polítics. En efecte, els poders de l’Estat l’han vist com una amenaça justament perquè semblava l’únic líder capaç d’apartar el món abertzale de la violència i convertir-lo en una força de govern. L’empresonament d’Otegi ha estat condemnat per tots els partits bascos, tret de PP i Ciutadans, i el Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel l’ha considerat “una ofensa a la humanitat”.

Otegi sortirà de la presó d’aquí a pocs dies, amb ganes de retrobar la llibertat i la vida pública, tot i la pena d’inhabilitació que encara pesa sobre ell i que li pot impedir ser candidat a les pròximes eleccions basques. En qualsevol cas, la seva sortida de la presó és una bona notícia per a ell, per la democràcia i el procés de pau basc. Un triomf de la justícia, un mal de queixal per alguns jutges.

Amb il.lusió, Bruno

5525394051_41654dc8f8_b

La televisió és efímera com un sospir. Dues de cada tres estrenes televisives punxen, i les que triomfen ho fan per un temps limitat. Això fa que, a la tele, els equips treballin amb la tensió pròpia de les coses que caduquen d’un dia per l’altre. Això, que és una putada en termes d’estabilitat laboral, permet en canvi que les relacions humanes agafin una gran intensitat, perquè hi ha moltes hores de feina en comú i a la vegada una permanent sensació d’estar escurant una situació inevitablement passatgera, com passa en l’estiueig. El que passa és que al Polònia l’estiueig ha durat, de moment, 10 anys, i ara quan mirem enrere ja hem de posar les llums llargues, i els records sorgeixen d’algun lloc molt profund.

La meva primera trobada amb en Bruno Oro va ser encara anterior, quan fèiem casting d’imitadors per al nostre programa de ràdio i pels espais d’humor que la Júlia Otero ens va encarregar al seu programa Las Cerezas, de TVE. Érem quatre mal comptats i no teníem ni un sostre: les proves es van fer a casa d’en Manel Lucas amb una càmera de video domèstic. En Bruno tenia tot just 25 anys, era insultantment jove per en Queco i per mi. Ens vem gravar improvisant una mica, i més enllà del seu talent amb la veu hi vaig percebre un desvergonyiment, una autoconfiança que sempre més li he envejat. Sobretot perquè jo als 25 anys estava tan carregat de dubtes i complexos, era tan presoner de les mirades dels altres, que en cap cas hagués aconseguit posar-me a fer el pallasso amb la desimboltura que ell va demostrar aquella tarda, davant de desconeguts.

Ben cert que en Bruno té virtuts objectives. És ràpid, té memòria i una gran dicció, sentit de l’espectacle, unes ganes inacabables de riure i fer riure, i una gran gama de registres actorals. Escriu bé i és un músic solvent. A sobre és ben plantat i de casa bona (què més vols?). Al Polònia, ha fet amb els seus personatges autèntiques creacions. El seu Mas i el seu Acebes, la seva Fernández de la Vega, el seu Matias Prats, són sublimacions, una mena de refosa entre el personatge real, el propi actor i un tercer element difícilment identificable, que converteix el resultat final en un esperpent dalinià (l’adn Pitxot hi deu ajudar). Els personatges d’en Bruno són tensos, elèctrics, dotats d’una energia que de vegades expressen demència i de vegades un deix robòtic.

És molt dur per un programa com el nostre prescindir d’un talent com el d’en Bruno. A mi em reca sobretot perdre de vista el gran pallasso que hi ha dins seu: Poques vegades he vist algú amb tantes ganes de riure i de fer riure, dins i fora de la feina. Com que jo tinc el riure fàcil, amb ell he disfrutat com ningú, però també l’he patit. A RAC1, on rèiem com a veritables posseïts, recordo haver respost amb tota mena de reaccions físiques (hiperventilació, tos, ventositats) a causa de la seva incontenible bogeria. També passava a la tele. Tot sovint, quan em veia entrar al plató, entre sketch i sketch, em dedicava una broma privada que tenia a veure amb una faceta desconeguda d’Artur Mas (ho explicaré a les meves memòries). Sempre que em veia se li disparava el ressort d’intentar fer-me riure. A l’inici devia ser per complaure el jefe. Al final ja ho feia pel gust de veure’m doblegat de riure, de demostrar-se que encara tenia aquest poder sobre mi. Perquè jo sóc d’una manera que, si algú em fa riure a consciència, em converteix en el seu esclau. És una feblesa intolerable en el negoci de la comèdia.

En Bruno continua essent insultantment jove, té moltes coses a fer, talent per a fer-les i una curiositat infinita. Fa bé de seguir el seu instint i la seva vocació de posar-se a prova. Jo només puc estar content de veure la col.lecció de farts de riure que m’ha proporcionat. I agraït perquè el Polònia, que és la millor aventura de la meva vida, ha estat més gran gràcies a tipus com ell.

Fi de cicle (II): Maleïts gestos

La nova esquerra té coses bones (la primera, principalíssima, és que és honesta) però ha nascut amb una ADN massa mediàtic i tuitaire; està obsessionada amb els gestos simbòlics. És una esquerra que és més feminista, gay friendly i multicultural que no pas decididament socialista (en el sentit històric del terme). Ada Colau va edificar el seu personatge aturant desnonaments i explicant-ho a la tele; de Carmena sabem que va passar la nochebuena sopant amb gent sense sostre. El fenomen Podemos no s’explica sense La Sexta i sense la simplicitat argumental de les tertúlies televisives i els tuits; és en aquest context de lluïment de l’esquerra gestual que a la CUP se li ha fet insuportable la càrrega simbòlica d’investir Artur Mas. El tenien de genolls, acceptant una presidència col.legiada, un programa de govern transgressor (i impagable, en tots els sentits) i un horitzó de ruptura que cap altre líder de CDC hagués volgut considerar. Però els cupaires han preferit renunciar a la quota de poder que els electors els van donar el 27S. Podent vetar, ¿qui vol gestionar?. La CUP ha decidit que el seu bé suprem és la coherència. Estèril coherència, si és incompatible amb el diàleg amb l’altre, el diferent, fins i tot l’enemic de classe. Tallar-li el cap a Mas és com retirar el bust del Rei del saló de plens de l’ajuntament de Barcelona. Gestos que no canvien res de res.

Fi de cicle (I): La decisió de Mas

Mas hauria d’apartar-se? Si el bé suprem és l’independentisme, o el Procés, sí que ho hauria de fer. Perquè difícilment després del 6 de març tornarem a tenir 72 diputats independentistes al Parlament. I l’independentisme, que va tan sobrat de febleses i d’enemics, només té un actiu: La quota (petitona) de poder que suposa la majoria absoluta del Parlament català. Tot el sobiranisme estava d’acord, fins fa quatre dies, que qualsevol escenari era millor que la convocatòria electoral. La qüestió és si, vist el depriment espectacle de les últimes setmanes, el que necessita el país és la continuïtat d’un govern feble, amb un president feble, en mans d’una minoria tan immadura com està resultant ser la CUP, per aplicar un full de ruta que ningú, excepte els més entusiastes, considera viable. De vegades és millor aturar-se, reforçar posicions, revisar estratègies. I, si cal, pagar la penitència pels errors comesos. Artur Mas serà el primer (però no l’únic) que pagarà.

STAR WARS i JO

81544e274ee58fd069d3ccdd50717b318e7b2904

Star Wars és present a la meva vida des de l’estrena del primer episodi de la saga. Era 1977 i jo tenia 12 anys. En aquella època, contra el que pugui semblar, la ciència-ficció no tenia el mateix predicament que té ara entre la canalla, perquè els referents anteriors cutrejaven força -almenys és el record que en tinc-. Penso en sèries com star trek o Espacio 1999 i em vénen al cap extraterrestres de goma i horitzons galàctics de cartró. Potser per això, i perquè a mi m’anava molt el cinema bèl.lic, el meu interès en aquelles dates estava en anar a veure La batalla de Midway, amb Charlton Heston. Mentre que el meu pare, que no era precisament un fan de la s-f, va insistir a dur-me a veure Star Wars perquè ell ja havia sentit a parlar de l’enorme fenomen que havia generat als Estats Units i a Europa (em pregunto si ell va quedar tan impressionat com jo. ¿O només ens impressionem de debò quan som nens?).

Així doncs, vaig seure a la butaca del cinema no especialment neguitós, amb una mirada verge i gens condicionada, la qual cosa va resultar una benedicció, perquè el goig inesperat és el millor de tots. I sí, va començar la pel.lícula i de bones a primeres va aparèixer la panxa d’aquell majestuós creuer imperial passant per damunt dels nostres clatells i invadint la pantalla (quina meravellosa seqüència inicial, quina carta de presentació: és George Lucas dient “aquest sóc jo i aquest és el món que us presento”) i em vaig quedar clavat la butaca com si la força de la gravetat s’hagués multiplicat per vint. És una de les sensacions més fresques, més vívides, que conservo de la meva infantesa. I no podria ser d’altra manera, perquè aquell sol instant d’estupor explica 40 anys de vincle sentimental entre un servidor i tot l’univers creat per George Lucas.

La resta de la peli em va entusiasmar igual. Tot em semblava meravellosament nou, modern, atrevit, original i fascinador; des de la màscara de Darth Vader fins a la funcional vestimenta d’en Luke (Star Wars també va guanyar l’òscar al millor vestuari), passant per la fauna del bar de Tatooine, el diseny anti-aerodinàmic de les naus imperials i el misteri insondable de l’Estrella de la Mort. I l’argument, és clar. Un conte de fades galàctic, els bons i els dolents, que la Força ens acompanyi, la princesa rebel, el jove aprenent i el bad boy mercenari que, al cap i a la fi, és bon amic dels seus amics i enamora la princesa. No en sabia més (de cinema), tenia 12 anys. No sé si aquest fet té a veure amb el meu entusiasme.

La pel.lícula em va agradar tant que vaig estar suplicant al meu pare que m’hi deixés tornar a anar. Però és clar, en aquells anys al cinema s’hi anava de tant en tant i prou, i anar-hi per repetir peli es considerava una imbecilitat. Per tant, no sé quant de temps vaig passar fins que la vaig poder tornar a veure, en un cinema de re-estrena o a la tele; segurament van passar anys. Mentrestant, vaig fer la col.lecció de cromos, em vaig comprar còmics, etc. Un etc. no gaire llarg, perquè a la Barcelona de 1977 no era tan fàcil ser fan de Star Wars. Amb dos canals de tele i el quiosc de la cantonada no en teníem ni per començar. Hauríem volgut samarretes, sabres làser de joguina, grups de debat a facebook, webs especialitzades, DVD’s amb parts eliminades. Però no. Jo vaig viure la meva passió galàctica amb la mateixa solitud que Ben (Obi Wan) Kenobi a la seva cova de Tatooine.

Des d’aleshores, fins ara mateix, he estat fidel a Star Wars. Només amb el Barça (i la Penya, en el cas del bàsquet), i amb els discos de Genesis he tingut una relació tan longeva i tan fidel. He vist tots els episodis desenes de vegades, i ara espero amb gran entusiasme el moment d’anar a veure l’Episodi VII, en el qual tinc dipositades grans esperances, perquè crec que el seu director és una persona solvent i no tindrà problemes per superar l’herència rebuda. Una altra cosa és si sabrà mantenir la màgia infantiloide que impregna tota la saga. Si Star Wars esdevé un producte adult, deixarà de ser el què és, i possiblement aquest serà el seu final.

La meva lleialtat envers Star Wars és tan de pedra picada que ha resistit, com els bons matrimonis, tota mena de decepcions i emprenyades. Al final, fins i tot m’he acabat enamorant de tot allò que Star Wars té de primari o defectuós. Em passa com a Sheldon, el protagonista de Big Bang Theory: en cert episodi, ell i els seus amics nerds decideixen fer una marató de la saga galàctica, però de forma no cronològica. I en Sheldon protesta, dient: “Vull que George Lucas em torni a decebre en l’ordre correcte”. I així estem molts, venerant un producte que ens decep. I no sé si la culpa és d’en Lucas, perquè no sé si ha estat un director molt intervencionista; però el cert és que, en contrast amb l’excel.lència en aspectes com els efectes especials, la direcció artística i la música, el guió i la direcció d’actors fa que en molts dels episodis (potser en tots excepte El Imperio contraataca) hi hagi seqüències absurdes i diàlegs veritablement ridículs. La profusió de mascotes amb poca gràcia, com els Ewoks o l’insofrible Jar Jar Binks sembla producte de la dèria de Lucas pel marxandatge. El pitjor de tot és que el desenllaç de la saga (o el que durant anys hem pensat que era el desenllaç), és a dir, la part final de El retorno del Jedi, està corromput per l’omnipresència d’un ossets de peluix que combaten contra els soldats imperials; i que en els últims 5 minuts, després que l’Imperi caigui i Luke trobi l’equilibri a la Força i tota la mandanga, no hi ha ni una línia de guió que poguem recitar de memòria. ¡De fet, no hi ha ni una línia de guió en els últims minuts! ¡Ningú que digui “ens hem petat l’Imperi, que bé”! ¡Cap frase per la història!

Això fa que Star Wars sembli una bajanada infantil al costat de grans guions de fantasia com la saga d’El senyor dels anells o les sèries Battlestar Galactica i Joc de Trons. Em costa d’entendre que Lucas busqués el millor de cada camp, excepte pel que fa al guió. I en canvi, la galaxia que ha aconseguit crear Lucas és rica i plena de possibilitats. La trama política que descriu la corrosió interna de la República és una lliçó d’història. Tot el que té a veure amb la Força i amb el trànsit entre el bé i el mal, en mans d’un guionista traçut, hagués donat molt de sí. Un personatge tràgic com Darth Vader, ell solet, projecta la seva ombra sobre tota una galàxia. I la relació fraternal entre Obi Wan i Annakin, que esdevé una lluita a mort, perd tota la gràcia quan tots dos estan enfrontant-se enmig de la lava i el seu diàleg és:

OBI WAN:     Annakin, l’emperador és el mal!

ANNAKIN:   Des del meu punt de vista, els Jedis són el mal!

I que el nivell literari sigui tan pobre és un insult per a tots els artistes i disenyadors que han fet possible el meravellós duel final en un planeta de lava, una escena cimera amb diàlegs d’adolescent.

Tots esperem sempre més de Star Wars perquè ens va emocionar de petits i voldríem que ens continués emocionant per sempre més; perquè creiem que, fins ara, no ha estat un producte tan bo com hauria de ser, com es mereixen els seus protagonistes i una galàxia plena de móns meravellosos i criatures fascinants. A veure si J.J. Abrahams és l’elegit que torna l’equilibri a la força.

 

 

PARAULES (I prou)

En aquest país, no ho diríeu mai, perdem la força per la boca. Som uns bocamolls autèntics. En el país de les mitges paraules i dels silencis discrets, on el nostre mal no vol soroll, resulta que no fem altra cosa que garlar com a lloques. A falta de poder real (és a dir, d’acció) no fem altra cosa que dir, enraonar, debatre, criticar, esmenar, proclamar i anticipar el que després no farem. Som una assemblea de tertúlies. Una xerrameca eixordadora s’ha ensenyorit de l’espai públic, atiada per les virtuts cardinals de la nova política: La transparència, el diàleg, l’empoderament popular, la coherència discursiva i altres paraules màgiques (paraules, paraules, paraules) que sense el necessari complement de l’acció política no són altra cosa que falòrnies. Per dir-ho a la manera de Churchill, mai enlloc tanta gent ha parlat tant, durant tant de temps, d’una mateixa qüestió. Si al final ens en anem tots a fer punyetes, hi anirem de la forma més transparent, popular, dialogada i coherent possible. Això no ens ho podrà prendre ningú.