Referèndum 2017

He signat el manifest a favor d’un referèndum unilateral d’independència l’any 2017. Ho he fet amb dubtes, i amb un cert escepticisme, però crec en l’honestedat i en l’argumentari dels qui han pres la iniciativa. I crec, sobretot, que vivim un atzucac intolerable i que ens convé obrir una porta de sortida. Una porta tan democràtica, eficaç i identificable com sigui possible.

El que m’ha convençut del manifest és que fixa un límit temporal màxim (2017) però també unes condicions mínimes: Que el Parlament hagi aprovat la llei de transitoritetat jurídica i la resta de propostes legislatives que han de configurar la carcanada provisional del nou estat. Crec que és fonamental que els ciutadans, davant la disjuntiva del referèndum, no hagin de triar entre una realitat tangible i una entelèquia, sinó entre dues propostes serioses i gestionables.

Fins ara, creia que el debat entre la DUI i la RUI era una mena de distracció que ens apartava dels problemes –reals i enormes- que afronta el procés. El primer, la seva necessitat d’ampliar suports de base; el segon, l’absència d’una majoria operativa al Parlament de Catalunya. Continuo pensant que el referèndum és un mínim exigible i no un horitzó transversal; crec que les marques dels comuns (ECP, CSQEP, BeC) utilitzen conceptes abstractes com “referèndum pactat” i “procés solidari no subordinat” per alimentar el Procés i el processisme, i que mentrestant això els permet ajornar el debat sobre el futur polític del país. Un debat que tots els altres partits catalans ja han afrontat, en alguns casos pagant-ne un preu alt.

Per mi és indispensable que els comuns, que han guanyat les eleccions generals, i que governen a l’ajuntament de Barcelona, formin part de la futura proposta política per a Catalunya. M’atreveixo a dir que una part dels propis comuns també ho veu així, després que s’hagin enterrat les opcions de canvi a Espanya. Crec que els comuns i els independentistes han de fer l’esforç de parlar de com s’imaginen una república catalana i la seva futura relació amb Espanya. I ho han de fer sense apriorismes ni línies vermelles. Si no, difícilment hi haurà majories qualificades que ens permetin sortir de l’atzucac actual.

Però això no resta validesa a la proposta del referèndum unilateral, que és una eina irreprotxablement democràtica, menys interpretable que unes eleccions plebiscitàries, i molt reconeixible internacionalment. Té, a més, la virtut de situar els comuns davant del seu mirall. És cert que la proposta presenta greus dificultats; que a la Generalitat li falten eines i que l’Estat en té de sobres per amenaçar i boicotejar. Però aquestes dificultats són les mateixes que tindríem en cas de DUI, referèndum de la futura constitució o qualsevol de les alternatives que s’han plantejat des de diversos sectors de l’independentisme. En qualsevol escenari, la Generalitat està abocada al conflicte institucional, i s’ha de preparar a fons per garantir el sufragi dels seus ciutadans i per repel.lir els embats de les institucions de l’Estat. Val la pena que, si ha de jugar-se-la fent aquest gran esforç, sigui en defensa de l’exercici d’un dret democràtic universalment reconegut.

L’ocellot

990_1464506743aguila

 

Conec una mica Tortosa per raons familiars, i puc afirmar que hi ha molts tortosins avergonyits pel resultat de la consulta ciutadana sobre el referèndum franquista. Però també en conec molts d’altres que van votar a favor de mantenir l’ocellot al mig del riu, o que -si més no- han assistit al debat amb una indiferència certament còmplice. Gent que vota opcions democràtiques, gent catalanista i progressista, ha manifestat en aquest tema una tebior que, des d’altres indrets del país, resulta incomprensible. Començant pel mateix alcalde.

Per la seva funesta estampa i per la seva ubicació, l’àguila imperial del monument als caiguts de la batalla de l’Ebre és, juntament amb la catedral, la icona més visible de la ciutat. I em costa d’entendre que als tortosins no els faci mal a la vista. Jo porto vint anys anant regularment a Tortosa i sempre que he fet aparèixer en la conversa el refotut monument, m’he trobat poques ganes de parlar-ne, o arguments ben pelegrins, com ara aquests: “No s’ha de remenar el passat”, “el monument ja forma part del paisatge” o bé “aquesta polèmica se l’han inventat a Barcelona”. I això, en sectors relativament progressistes. Després hi ha la Tortosa més nostàlgica, missaire, provinciana, sempre disposada a victimitzar-se i a denunciar les ingerències de la capital (de Barcelona, s’entén). És aquesta una Tortosa que s’havia anat esllanguint, que semblava enterrada quan tot Catalunya es va mobilitzar per defensar lo riu contra el pla hidrològic. Però heus aquí que la defensa del monument de l’ocellot li ha donat vida. No és casual que tot el PP i la sucursal de Sociedad Civil Catalana s’hagi abocat en defensa del monument de “l’aguila simpàtica” i que ho hagi fet amb un discurs que pretén enfrontar les terres de l’Ebre amb la resta del país, una lletania que es nodreix d’un amor propi malentès, ben característic de les ciutats que han perdut rellevància.

Les terres de l’Ebre són un tresor per al país des de molts punts de vista, i necessiten l‘atenció de les administracions, començant per la defensa del riu. Però la gent de l’Ebre no hi ajudarà si cau en la temptació de capficar-se en la queixa i l’orgull antibarceloní. Per sort, aquesta pulsió tan destructiva es va fent minoritària, però en dies com diumenge encara es nota. El vot a favor del monument no va ser una expressió de franquisme sociològic: Va ser una manera de proclamar que els tortosins fan el què els dóna la gana, no el que volen els de Barcelona. I la veritat, no sé què és pitjor.

Em permeto de fer un pronòstic: D’aquí a un any o dos, quan a Barcelona estiguem distrets amb altres temes, l’ajuntament de Tortosa retirarà l’ocellot amb qualsevol excusa. I els tortosins ho acceptaran amb la mateixa resignació que ara accepten que l’infame monument els condemni a ser l’escenari de la postal més rància del país.

EL PREU DE LA LLENGUA (2007)

(Fragment d’un article publicat el 25 de novembre del 2007 a La Vanguardia, inclòs en el recull Amb llengua o sense (Ed. Columna)

“Els anys vuitanta, el catalanisme pujolista era unitari, autonomista i pedagògic; avui dia, el catalanisme és dual, emprenyat i amb tendència al sobiranisme. Tot això passa mentre l’ADN històric del país -el seu idioma- retrocedeix de forma evident per la pressió de la immigració i la globalització. Per a alguns, la situació del català demostra que l’anomenada onada sobiranista és un miratge; per a d’altres, significa que el catalanisme ha ultrapassat la barrera idiomàtica. Potser això últim és cert, i podem seguir els passos d’Irlanda, Escòcia o Euskadi, que han separat identitat i idioma. Podria ser que, sense l’inconvenient del català, molts castellanoparlants emprenyats amb Espanya, però temerosos del maximalisme lingüístic, pugessin al carro sobiranista. Però si el preu de la sobirania és l’idioma, ¿qui, en aquest país de sentimentals, s’atrevirà a pagar-lo?”

 

The Walking Alive

glenn-the-walking-dead

 

Dilluns que ve acaba la sisena temporada de The Walking Dead, convertida en sèrie de culte i fenomen de masses, tot a l’hora. Ja s’ha anunciat el rodatge de la setena temporada, mentre els actors protagonistes freqüenten les catifes vermelles de les gales i alguns –com Norman Reedus, que fa de Daryl- prepara programa propi.

The Walking Dead és una baula més del fenomen zombie, convertit en tot un gènere cinematogràfic i televisiu. Quan jo era jovenet, les pelis de zombies eren totes de sèrie B, i tenien molt mala fama. Però en la última dècada actors i directors notables s’han deixat infectar pel virus. D’entre ells cal destacar el català Jaume Balagueró (creador de la saga REC) i el canari Juan Carlos Fresnadillo (director de 28 semanas después, la meva preferida). El món dels morts vivents ja no és per a friquis, sinó per al gran públic. I l’èxit inicial de The Walking Dead ho va demostrar. Sense l’alicient dels zombies, la sèrie potser no hauria arrencat. Ara bé: només amb zombies, no hauria arribat a tenir tanta longevitat ni tant d’èxit.

És cert que en cada capítol apareixen zombies i en moren (definitivament) uns quants. Amputats, triturats, degollats, decapitats, empalats o cremats. A cop de katana, de bastó, de ganivet jamonero, a tret de pistola o amb el cap martellejat. Gràcies a la feina tècnica i de caracterització, els caminants són creïbles i les seves morts també ho són; per això, si en algun capítol no apareguessin, els trobaríem a faltar. Però cal admetre que els creadors de la sèrie han anat situant al primer pla els vius, els supervivents; cada cop més indiferents als zombies, cada cop més habituats a massacrar-los. A la primeria de la sèrie, l’ombra d’un zombie ens feia saltar del sofà; a la sisena temporada, matar un o dos o tretze caminants té poc mèrit, és com un esport per als protagonistes. El veritable conflicte és entre els vius. El grup de supervivents creat originàriament entorn de l’ex policia Rick i el seu fill Karl són els bons, perquè tenen cura els uns dels altres, i s’enfronten a un món en descomposició, on “si no ets carnisser ets bestiar”, on per viure cal lluitar i matar (no pas només zombies: també éssers vius, esdevinguts enemics i competidors).

Al grup de Rick li ha costat molts i molts capítols entendre que per salvar el grup –per salvar els bons- cal ser egoista, desconfiat, i estar a punt per aplicar, si hi ha excusa, la violència preventiva contra el proïsme. No tots els personatges viuen aquesta evolució de la mateixa manera. Cadascun reelabora el seu caràcter, el seu propi discurs ètic, s’enfronta al joc de la vida i la mort amb un relat emocional propi. Sovint veiem escenes on Karl amb Carol o Maggie amb Glenn parlen del nou significat de conceptes com vida, amor, record o futur. I en aquestes escenes, si hi apareix un zombie amb el seu caminar desmanegat gairebé ens fa nosa, i agraïm que els protagonistes se’l ventilin amb una trepanació precisa, sense ni tan sols perdre el fil de la conversa.

Els walking alive són els autèntics protagonistes de la sèrie. Els zombies són figurants sense frase, un recordatori de l’apocalipsi que ha portat els humans supervivents a una fase post-humana i post-social. Però el conflicte és entre els vius. Entre homes i dones que intenten salvar-se i salvar el què els uneix, la fràgil llavor de l’esperit de grup. Aquí és on la sèrie manté l’interès, i és per això que la seguim mirant.

ELS IDUS DE MARÇ

 

muerte-de-julio-césar-portada

 

“Va entrar a la cúria sense fer cas dels averanys, tot burlant-se d’Espurinna i acusant-lo d’estar equivocat, argumentant que els Idus de març havien arribat sense que ell hagués sofert cap mal. Espurinna li va respondre que, efectivament, havien arribat, però que encara no havien passat”.

 “En advertir que els punyals l’amenaçaven pertot arreu, va cobrir-se el cap amb la toga alhora que, amb la mà esquerra, n’estirà el plec fins als peus per caure més dignament, cobrint-se també la part inferior del cos. I així, va ser crivellat per vint-i-tres ferides, però només va emetre un sol gemec inarticulat en rebre el primer cop, tot i que alguns expliquen que, quan Marc Brutus se li va abalançar, li digué: “Tu també, fill meu?”

SUETONI, El Diví Juli.

L’EMPAR T’ENXAMPARÀ SEMPRE  

 

Impossible llegir l’Empar Moliner i no sentir-se observat per una càmera oculta (per milers de càmeres ocultes, per un gran germà). Tot allò que ens semblava original de nosaltres mateixos, tot allò que en algun moment ens va semblar propi, genuï, instransferible, fins i tot carismàtic, l’Empar ja ho ha vist abans en algú altre. Tan li fa com de natural pretenguis ser; com vulguis allunyar-te dels posats i dels convencionalismes; quanta espontaneïtat brolli dels teus comentaris desenfadats. L’Empar t’enxaparà sempre i reflectirà els teus tics, els teus girs -que, de fet- no són tan teus com et penses- en els personatges dels seus contes. I aleshores sabràs que tu també –sí, tu, l’ésser especial- ets un estereotip, una persona que fingeix, que exagera, que fabula, que dissimula, que imposta, que fabrica. Llegir l’Empar Moliner és, doncs, un plaer i un mal tràngol, fins i tot un exercici d’humilitat. Per a qualsevol. I els que la coneixem, els que la veiem amb la copa de vi a la mà, nerviosa, contorsionada, exhuberant en les seves reaccions (tot plegat, un altre estereotip, és clar, i l’Empar ho sap millor que ningú) ens preguntem com s’ho fa per tenir-nos tan ben estudiats, d’on treu aquesta capacitat d’observació, ella que mai sembla concentrada. La mala pècora beu, xiscla, riu, no para quieta, però no se li escapa res, ens disecciona com si fóssim granotes en un laboratori. Ho fa amb empatia i sense jutjar-nos. Però ho fa. No hi ha escapatòria. L’Empar ho veu tot, sap quan som sincers o quan impostem, i ho reflecteix en els seus personatges d’una manera tan fidedigna que, en tancar el seu llibre, ens sentim despullats i fins i tot una mica violats. Però ho hem de llegir. És una temptació tan irresistible com ho seria veure des de fora el nostre propi funeral.

Més info sobre l’últim llibre de l’Empar (ja me l’he cruspit, i el recomano  amb entusiasme) aquí. I un article d’en Xavier Bosch que en parla, aquí.