El lucre cessant (diari ARA, 2-6-2017)

 

Després de saber-ho, la passada nit, vaig pensar que algú m’hauria d’indemnitzar. No només per la buidor que sento ara, sinó també pels perjudicis que em depararà el futur. El dret civil, en això dels danys i perjudicis, és gairebé una matèria quàntica; té una visió tridimensional del temps. El futur i el passat hi són tan reals com el propi present. Existeix, per exemple, el concepte de lucre cessant. És a dir, allò que una persona deixa de guanyar per un incompliment, un delicte o un altre fet objecte de demanda. Sé que és inadequat parlar de la mort d’un amic en termes tan prosaics; sobretot perquè, en cas d’haver-hi causa el demandat seria Déu nostre senyor. Quedi clar que jo no sóc creient; el meu advocat sí que ho és, però no fins al punt de creure que Déu té un bufet que li porta les demandes de tots els mortals que dubten del concepte de justícia divina. I és una llàstima, perquè m’agradaria trobar-me Déu en un tribunal i dir-li que no només el culpo de la meva tristesa, sinó que li reclamo el lucre cessant; i aquí Déu potser hauria fet un gest d’incredulitat, una mitja rialleta, i jo hagués dit al jutge: senyoria, li prego demani a l’acusat que es comporti amb el degut decòrum, i el jutge m’hagués dit: continuï l’acusació. I jo diria que el meu lucre cessant equival a tots els beneficis nets que sens dubte hagués obtingut en els pròxims deu, quinze, potser trenta anys d’amistat amb en Carles. Fent un càlcul ràpid, I arrodonint a l’alça, no sé, cinc-cents sopars, cinc mil converses, cinquanta-mil riallades. Però apart de mi hi ha tots els seus amics, I els qui coneixien en Carles a través de la premsa i la tele, que també hi perden lucre, penseu en anys d’article diari, una llarga pila de llibres, tantes I tantes xerrades explicant que els que pensen en el benestar dels altres són els que aguanten dret aquest país. Per cert: I el país, què? Què passa amb el seu lucre, senyoria? Aquí costa més fer llista, parlem una mica en abstracte, vés a saber de què hauria estat capaç en Carles en els magnífics anys que l’esperaven, quines iniciatives i projectes, tot de lucres cessants impossibles de preveure. Hauríem pogut fer tots plegats una demanda col·lectiva, com quan hi ha un accident o una intoxicació en massa. Com la demanda que hauríem de signar tots contra l’imbècil d’en Trump, que aquest sembla que l’acusat no té cap ganes d’endur-se’l a l’altre barri, senyoria, ja és mala sort. I el senyor jutge aquí em diria que m’estalviés els sarcasmes, i jo diria disculpi, senyoria. M’imagino els plecs de signatures, portades per set o vuit funcionaris amb carretons; les signatures de tots els qui s’haurien beneficiat en els pròxims anys de l’existència d’en Carles, de les seves reflexions, de les seves idees, del seu sentit de l’humor. I a les conclusions finals, demanaríem la condemnda del responsable d’aquest manifest acte d’incompetència, aquest nyap consistent a arrabassar-nos una persona que es trobava en un moment d’esplèndida maduresa, carregat de projectes, endolcit pel patiment, savi a còpia d’ensopegades, sempre a punt per indicar-nos on era l’important i qui fa del món un lloc millor. I el jutge, després d’uns instants de reflexió, potser agafaria el llibre d’articles d’en Carles, i llegiria en veu alta aquest fragment que diu “solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món…”. I mirant-nos detingudament ens diria que simpatititza amb el nostre dolor i el nostre sentiment de greuge, però que hauríem de parlar menys del lucre cessant i més del goig que hem obtingut tots aquests anys al costat d’en Carles, i que més ens valdria que el recordéssim i el rellegíssim amb tot l’afecte, enlloc de focalitzar les nostres ires en un acusat que, al cap i a la fi, ves a saber si existeix.

I després del tradicional cop de maça, que ressonaria amb força dins dels nostres caps, s’aixecaria la sessió.