Lliçons de la Mancomunitat

FG002451

(Aquest és un extracte de la xerrada que vaig fer a la biblioteca Marià Vayreda d’Olot el 20 d’abril. Olot va tenir un de les primeres sales de lectura de la xarxa projectada per la Mancomunitat el 1915. Per això ens hi vem trobar per recordar el sentit i el llegat de la institució impulsada i presidida per Prat de la Riba)

Com en tantes altres coses, Olot va ser de les primeres ciutats catalanes que va tenir biblioteca pública. Aviat farà 100 anys i per això som aquí reunits. Com sabeu, l’any passat vem tenir el tricentenari dels fets de 1714 i entre això i el “procés” no hi va haver temps per gaire cosa més. Això va eclipsar el record dels cent anys de la Mancomunitat de Catalunya, que és una institució cabdal en la nostra història contemporània, i val la pena que, encara amb cert retard, entenguem què va ser. Perquè sense la Mancomunitat no estaríem celebrant els cent anys de la xarxa de biblioteques.

Amb ulls d’avui, amb una autonomia que veiem estreta i impotent, i amb somnis de sobirania, la Mancomunitat ens pot semblar poca cosa més que un embrió, una modestíssima etapa pròleg del que tenim avui i del que aspirem a tenir demà. I si ens basem en la fredor dels textos administratius, no n’hi ha per més: La Mancomunitat no era altra cosa que un acord entre quatre diputacions provincials per compartir serveis comuns. No suposava autonomia financera, ni cessió de competències de l’Estat (ni una), ni capacitat legislativa, ni reconeixement polític que no fos el de qualsevol administració provincial d’Espanya.

Però en política és ben sabut que el nom no fa la cosa; que la cosa sovint no està a l’alçada del nom. I sobretot, que un bon lideratge, una actitud ferma, és més important que el nom i que la cosa. Aquest és el cas de la Mancomunitat de Catalunya, en relació amb el seu impulsor i primer president, Enric Prat de la Riba.

La importància de la Mancomunitat és, doncs, en primer terme, simbòlica. I per entendre aquest simbolisme hem de fer una mica de flash-back. Catalunya havia tingut personalitat política i jurídica pràcticament des del segle XI, i de forma ininterrompuda fins al 1714. Durant aquest llarg període de temps, el principat català havia compartit rei amb els aragonesos, i amb els súbdits de Nàpols, i després amb Castella i amb tot l’imperi espanyol. Però mai no va deixar de ser un territori sobirà regit per les Corts i per la seva diputació permanent, també coneguda com a Generalitat. La seva integritat territorial es va mantenir durant segles, deixant apart petites variacions en la frontera amb Aragó, fins al 1659, en què, a conseqüència del tractat dels Pirineus, va cedir a França els comtats de Rosselló i Cerdanya.

Quan va arribar la derrota de 1714, aquestes dues condicions bàsiques de qualsevol territori sobirà –institucions pròpies i integritat territorial- es va acabar. Catalunya va passar a formar part de la Corona de Castella. (En Sanchez Pinyol sempre diu que el que ve després de la guerra de successió no és Espanya, sinó Castella). I efectivament, les principals ciutats catalanes envien delegats a les Corts de Castella. És tot el que poden fer. Aquí, hi  mana un capità general al front d’una administració de predomini militar i nobiliari.

Durant el segle XVIII, Catalunya accepta, o acata, la nova situació, i durant el segle XIX s’establirà la divisió d’Espanya en províncies. El territori català, doncs, queda esquarterat i sense cap acció política de conjunt. Simultàniament, però, es produeix la Renaixença cultural, la industrialització, la presa de consciència col.lectiva, i a l’últim terç del segle XIX, l’eclosió del catalanisme polític, que reclama sobretot el restabliment de la unitat administrativa de Catalunya en una única diputació que assumeixi noves responsabilitats legislatives i executives.

En el tombant del segle XX, la Lliga Regionalista esdevé la força central de la política catalana, tot i que la seva influència en els sectors populars és molt escassa. I les reivindicacions catalanistes conviuen amb l’agitació obrera que pren cada cop més un caire revolucionari i fins i tot violent. Els màxims dirigents de la Lliga, Prat de la Riba i Cambó, intenten de totes les maneres convèncer les Corts espanyoles que concedeixin un estatut d’autonomia a Catalunya, però topen sempre amb una oposició tancada, i a voltes molt agressiva. Només la victòria esclatant de la Solidaritat Catalana (1907) farà que els governants espanyols es plantegin fórmules per apaivagar el moviment català. Així finalment es va aprovar una llei de règim local que previa que les diputacions provincials podrien mancomunar els seus serveis. Dit així sembla molt poca cosa, com quan et diuen que dos o tres municipis veïns compartiran un polesportiu o una deixalleria. Tant és així, que tret de Catalunya, cap província espanyola va manifestar el més mínim interès per aprofitar-se de la nova legislació.

A Catalunya mateix, els catalanistes més abrandats, com també els republicans federals, consideraven que aquest invent de les mancomunitats eren una camama. Però a través de la Lliga es va imposar el criteri d’Enric Prat de la Riba, que era un nacionalista integral però era també un home d’un gran sentit pràctic. Aquest sentit pràctic el va menar a la conclusió que si Catalunya recobrava la seva unitat administrativa, i si començava a familiaritzar-se de nou amb les eines de la gestió política, el catalanisme agafaria embranzida i estaria preparat per a objectius més amplis.

De fet, el que volia Prat de la Riba era reconciliar Catalunya amb la política. Catalunya s’havia acostumat a tenir els reis lluny de casa des dels temps de Ferran el catòlic; i des de 1714 s’havia quedat sense òrgans d’autogovern. En els segles XVIII i el XIX, els èxits del país són econòmics. I deixant apart el general Prim i Pi i Margall, gairebé no trobem catalans fent política a Espanya. El país es desentén de la política; encara més: es malfia de la política, ho veu com una activitat estranya, que li ve grossa.

Aquest apoliticisme explica moltes coses del nostre segle XX. Per exemple, el fet que entre els obrers catalans tingui més èxit l’anarquisme que no pas el comunisme; i també el fet que la societat civil tingui una força i una iniciativa molt notables. I també un conseqüència que és de molta actualitat, que és que el catalanisme majoritari, fins fa quatre dies, no ha estat mai independentista. L’actual força del sobiranisme, en aquest sentit, és un autèntic canvi de paradigma, que els historiadors del futur hauran d’analitzar.

Per tant, Prat de la Riba pensa que la Mancomunitat és un primer pas que pot tenir una gran força simbòlica, i una gran inversió de futur. Per això, quan va prendre possessió com a president, el 1914, va deixar clar que aquell dia acabava el període fosc iniciat amb el decret de Nova Planta (1715), i en començava un de nou, “que és el del futur”. O sigui, passat i futur; del present no gaire res, perquè el present era una estructura fràgil i sense mitjans. Però Prat de la Riba ja havia dit que ell només necessitava “un paper i un tampó” per començar a treballar. I a fè que ho va fer.

En Prat de la Riba va demostrar ser un molt bon gestor, com abans havia demostrar ser un bon intel.lectual (és l’autor de la cèl.lebre “la nacionalitat catalana”) i també un bon polític. De fet, sense la seva capacitat de negociar i de generar consensos mai no s’hagués aconseguit que el govern espanyol aprovés la Mancomunitat. Després, ja amb el paper i el tampó, es va posar a fer feina recolzant-se en el seu propi partit, en la gent més valuosa dels seus adversaris -és a dir, la gent més catalanista dins dels partits monàrquics i republicans-  i sobretot, en una brillant generació d’intel.lectuals que configuraven el moviment conegut com a noucentisme.

El noucentisme era un moviment cultural i estètic, però darrere seu hi havia tot un ideal cívic. Els seus impulsors rebutjaven tot el que deixaven enrere, és a dir, el modernisme, el romanticisme, amb tot el que tenia d’arrauxat, de naturalista, d’individualista. En canvi, estan a favor de la formalitat, de l’esperit clàssic, de l’obra ben feta, de les ciutats com a centres de progrés (“la Catalunya ciutat”). Per tant el noucentisme explica algunes de les dèries de la Mancomunitat: La normativització del català, l’articulació del territori a través de les infrastructures, l’esforç en matèria pedagògica, etcètera. El principal impulsor del noucentisme va ser Eugeni d’Ors, que va fundar l’Institut d’Estudis Catalans mentre Prat de la Riba era president de la diputació de Barcelona, que va donar suport a l’obra de Pompeu Fabra i que, ja durant la Mancomunitat, va crear l’Escola de Bibliotecàries i la xarxa de biblioteques.

(Eugeni d’Ors, per cert, va teni una trajectòria curiosa, perquè després de ser l’intel.lectual orgànic de Prat de la Riba, quan aquest va morir es va barallar una mica amb tothom (es veu que tenia un caràcter complicat) i el 1920 se’n va anar a viure a Madrid. Des d’aleshores va escriure només en castellà, i el 1938 es va fer de Falange Española. No cal dir que a Madrid hi té una placa dedicada, com segurament també la hi tindrà l’Albert Boadella, quan li toqui).

La Mancomunitat doncs, tenia uns principis clars, tenia un lideratge fort, i tenia la complicitat del territori. Només amb això ja va fer una obra realment molt notable, de la qual ens en queda un llegat prou important. Ja sigui amb coses concretes, com l’IEC, la Biblioteca de Catalunya, l’Escola Industrial, el Servei Meteorològic de Catalunya, l’Institut del Teatre, i tantes altres coses. Però també amb planificació, perquè, és clar, era el primer cop que algú pensava en Catalunya com un tot. En el pla de carreteres de la Mancomunitat ja s’hi parlava de l’Eix Transversal, per exemple. Molts d’aquests plans i projectes van poder ser aprofitats per la Generalitat republicana o per l’actual.

Dins d’aquesta obra de progrés i de civilitat, les biblioteques van ser un element clau des del primer moment. En verbalitzar el seu programa de govern, Prat de la Riba va manifestar el seu desig que en cada municipi de Catalunya hi hagués una carretera, un telèfon, una escola i una biblioteca (això del telèfon ara pot semblara estrany, però el 1914 només 38 dels prop de 1000 municipis catalans tenia centraleta telefònica. El 1922 eren 405).

Tant Prat com el seu principal assessor cultural, Eugeni D’Ors, estaven convençuts que les biblioteques eren la manera mées eficaç de permetre l’accés de la gent senzilla a la cultura; sobretot el model anglosaxó, en què les sales de lectura tenien a més sales d’actes i altres espais per afavorir les activitats culturals de tota mena. Olot, com Valls o les Borges Blanques, van tenir la sort d’estar en primera línia en aquest pla de biblioteques que, com tota l’obra de la mancomunitat, es va quedar a mitges, però que va sembrar llavors que serien útils per al futur, ben bé com Prat de la Riba va pronosticar, potser perquè ja preveia que l’experiment de la Mancomunitat estaria sempre penjant d’un fil, i que com millor fés les coses més fàcilment seria vista pel govern espanyol com una amenaça.

Efectivament, el 1923 es va produir el cop d’Estat del general Primo de Rivera, i ben aviat va suprimir la Mancomunitat, que considerava un instrument al servei del “exclusivismo malsano”. A més d’això, va prohibir l’ús públic del català i les sardanes. Tot plegat era un aperitiu del que havia de venir amb el franquisme. Prat de la Riba s’ho va estalviar, perquè va morir prematurament el 1917, quan la Mancomunitat començava a agafar embranzida.

Crec que hi ha moltes lliçons positives que he d’extreure de l’experiència de la Mancomunitat. En part, es podria dir que se l’ha sobrevalorat, perquè era un administració d’ordre local, sense responsabilitat legislativa ni executiva, i això la va deslliurar de molta responsabilitat en un període que, per altra banda, va ser molt convuls. Mentre Eugeni d’Ors somiava amb la Catalunya Ciutat i les biblioteques, a Barcelona anaven a trets els pistolers anarquistes i els de la patronal; hi havia molta conflictivitat social, vagues generals, misèria, grans problemes als quals la Mancomunitat no podia fer front. Si s’hi hagués hagut d’enfrontar, com li va passar a la Generalitat republicana, potser el balanç tindria més clarobscurs.

Però hi ha una cosa per mi central, i ja sé que això sonarà una mica Montilla, però els fets són més importants que les paraules. I Prat de la Riba, sense gaire reconeixement simbòlic, sense suport legislatiu ni financer, va demostrar que es podia fer molta feina si es tenien les idees clares, si s’unien voluntats, i si s’aprofitaven bé les eines i els recursos de l’administració local. D’aquesta manera, Prat, sense tenir un govern de veritat, va mostrar als catalans que l’autogovern era possible i fins i tot desitjable.

Crec que en el moment present aquestes lliçons no ens poden passar per alt. Els ajuntaments, que renovarem d’aquí a poques setmanes, poden i han de ser una eina que ajudi a vertebrar el país, que faci de pinya. Com va passar amb la Mancomunitat. I sobretot: El moviment es demostra caminant. Fent coses, creant estructures, s’avança tant o mes que amb proclames o manifestacions. Molta gent indecisa a Catalunya, només necessita veure que això va de debò. I qui ho ha de posar de manifest és el govern català, anant un pas més enllà, com ho va fer la Mancomunitat. El pas que ens toca fer ara fa una mica de vertígen, però si no el fem totes les petites passes que hem fet abans podrien no servir de res.