Fi de cicle (II): Maleïts gestos

La nova esquerra té coses bones (la primera, principalíssima, és que és honesta) però ha nascut amb una ADN massa mediàtic i tuitaire; està obsessionada amb els gestos simbòlics. És una esquerra que és més feminista, gay friendly i multicultural que no pas decididament socialista (en el sentit històric del terme). Ada Colau va edificar el seu personatge aturant desnonaments i explicant-ho a la tele; de Carmena sabem que va passar la nochebuena sopant amb gent sense sostre. El fenomen Podemos no s’explica sense La Sexta i sense la simplicitat argumental de les tertúlies televisives i els tuits; és en aquest context de lluïment de l’esquerra gestual que a la CUP se li ha fet insuportable la càrrega simbòlica d’investir Artur Mas. El tenien de genolls, acceptant una presidència col.legiada, un programa de govern transgressor (i impagable, en tots els sentits) i un horitzó de ruptura que cap altre líder de CDC hagués volgut considerar. Però els cupaires han preferit renunciar a la quota de poder que els electors els van donar el 27S. Podent vetar, ¿qui vol gestionar?. La CUP ha decidit que el seu bé suprem és la coherència. Estèril coherència, si és incompatible amb el diàleg amb l’altre, el diferent, fins i tot l’enemic de classe. Tallar-li el cap a Mas és com retirar el bust del Rei del saló de plens de l’ajuntament de Barcelona. Gestos que no canvien res de res.