L’EMPAR T’ENXAMPARÀ SEMPRE  

 

Impossible llegir l’Empar Moliner i no sentir-se observat per una càmera oculta (per milers de càmeres ocultes, per un gran germà). Tot allò que ens semblava original de nosaltres mateixos, tot allò que en algun moment ens va semblar propi, genuï, instransferible, fins i tot carismàtic, l’Empar ja ho ha vist abans en algú altre. Tan li fa com de natural pretenguis ser; com vulguis allunyar-te dels posats i dels convencionalismes; quanta espontaneïtat brolli dels teus comentaris desenfadats. L’Empar t’enxaparà sempre i reflectirà els teus tics, els teus girs -que, de fet- no són tan teus com et penses- en els personatges dels seus contes. I aleshores sabràs que tu també –sí, tu, l’ésser especial- ets un estereotip, una persona que fingeix, que exagera, que fabula, que dissimula, que imposta, que fabrica. Llegir l’Empar Moliner és, doncs, un plaer i un mal tràngol, fins i tot un exercici d’humilitat. Per a qualsevol. I els que la coneixem, els que la veiem amb la copa de vi a la mà, nerviosa, contorsionada, exhuberant en les seves reaccions (tot plegat, un altre estereotip, és clar, i l’Empar ho sap millor que ningú) ens preguntem com s’ho fa per tenir-nos tan ben estudiats, d’on treu aquesta capacitat d’observació, ella que mai sembla concentrada. La mala pècora beu, xiscla, riu, no para quieta, però no se li escapa res, ens disecciona com si fóssim granotes en un laboratori. Ho fa amb empatia i sense jutjar-nos. Però ho fa. No hi ha escapatòria. L’Empar ho veu tot, sap quan som sincers o quan impostem, i ho reflecteix en els seus personatges d’una manera tan fidedigna que, en tancar el seu llibre, ens sentim despullats i fins i tot una mica violats. Però ho hem de llegir. És una temptació tan irresistible com ho seria veure des de fora el nostre propi funeral.

Més info sobre l’últim llibre de l’Empar (ja me l’he cruspit, i el recomano  amb entusiasme) aquí. I un article d’en Xavier Bosch que en parla, aquí.