L’editora

5525988412_0207222955_b

L’Ester Pujol no només m’ha editat sinó que m’ha fet escriure una colla de llibres. A mi m’agrada escriure, però em moc en el curt termini, com s’escau a algú que s’ha mogut en el terreny del periodisme i del guió. L’actualitat, la pressa i la necessitat d’una entrega puntual han estat els meus motors, i no pas la vocació. No em fa por el full en blanc, sinó un bon plec de fulls en blanc i una data de lliurament massa llunyana. Malgrat tot he escrit uns quants llibres i un dels motius per fer-ho ha estat l’empenta de l’Ester i l’estímul que suposa treballar al seu costat (que vol dir, entre altres coses, treballar entre la cordialitat i les rialles).

Vaig trobar l’Ester a la seu d’editorial Columna fa més de vint anys, el 1994, quan hi tallava el bacallà en Miquel Alzueta i l’Oblit Baseiria. Jo havia escrit una noveleta, de nom Pretèrit Imperfecte, que havia estat rebutjada ja per tres editors. Però a l’Alzueta li va agradar i me la va publicar en una col.lecció d’autors novells. Aleshores vaig retrobar l’Ester, a qui ja coneixia perquè vam coincidir a la facultat d’història, on vam fer un treball en grup sobre l’Assemblea de Catalunya (amb ella i altres estudiants osonenques, de les quals he perdut la pista).

Com que m’entenia bé amb en Miquel, amb l’Oblit, i després també amb l’Ester i amb la Berta Bruna, sempre més he publicat a Columna. Després de la novela va venir un recull de contes, igualment poc remarcable, i poc després, quan la tele em va fer conegut, vaig publicar la Història de Catalunya (modèstia apart), que es va vendre a cabassos, i encara es ven a hores d’ara.

Sempre m’agradava anar a Columna, i després al grup 62, perquè estava ple de gent molt simpàtica (sobretot noies); perquè m’agradava parlar amb l’Ester i perquè sempre tornava a casa amb bons llibres per mi, per la Laura o pels meus fills. L’Ester no només m’ha orientat l’escriptura sinó també la lectura. I a més ens ho hem passat bé, ens hem fet amics, i hem viscut cada nou llibre com una aventura compartida. M’ha aviciat a base de missatges elogiosos al mòbil després d’un Polònia o d’un article. I hem fet sopars, i hem rigut, i gairebé diria que vaig estar a punt de fitxar-la per la tele, perquè és molt bona imitant alguns dels seus autors (en privat, naturalment).

Sabia que la il.lusió de l’Ester per la literatura i pel món editorial s’havia anat desinflant a mesura que els imperatius del mercat van convertir el primer grup editor en català en un simple apèndix de la gegantina estructura de Planeta. Quan 62 va marxar del Raval per ocupar un racó impersonal dins del gran embalum de l’avinguda Diagonal, alguna cosa es va perdre pel camí. Que consti que entenc que el sector ha evolucionat, i que Catalunya necessita grups econòmics potents i amb vocació internacional, com ho és Planeta. Però també necessitem que l’edició en català tingui una estratègia pròpia, una horitzons que estiguin a l’alçada del talent que hi ha al darrere i d’una població que, desafiant els tòpics i els mals averanys, consumeix massivament ràdio, premsa, teatre o música en català.

La nostra llengua viu un moment brillant, o almenys esperançador, en molts àmbits creatius. En sectors amb una dinàmica més industrial, com l’audiovisual, el cinema o l’editorial, les coses estan més complicades, en part perquè el mercat és petit, en part perquè en els minoritzen dia rere dia; perquè no tenim una política cultural digna d’aquest nom -digna d’un Estat- i perquè no som decisius allà on ho hauríem de ser. Això ha de canviar, i pot canviar.

La set de bona literatura dels lectors catalans, i el talent dels escriptors d’aquest país mereix alguna cosa més del que hi ha; mereix -potser- que algú ho torni a intentar. I si aquest algú apareix, no estaria de més que es deixés aconsellar per l’Ester.

(A la foto, un servidor entre l’Ester Pujol i la Berta Bruna, a la festa dels 5 anys del Polònia, el 2011)