La vella nova política

Amb la política catalana convertida en un joc de miralls -partida de pòquer, ball de màscares, diguem-ne com vulgueu- l’èxit és per qui millor amaga les seves intencions. A tots ens agradaria que fos diferent, però què hi farem. Això de la vella política genera hàbits molt difícils d’erradicar. Entre la convocatòria de la consulta i el propi 9N vem viure una guerra d’especulacions que una mica més i ho fa saltar tot pels aires. En aquesta batalleta el més hàbil va ser Artur Mas, que és el més inalterable dels nostres líders, i també el més impenetrable. Mas va convèncer Junqueras que es faria enrere perquè, de fet, ja ho va fer en primera instància, acatant la impugnació del Tribunal Constitucional contra el seu decret. ¿Ho va fer obligat, o ja li anava bé? ICV i ERC, ¿van sobreactuar en denunciar el trencament de l’acord? Depen de qui t’ho expliqui, és clar.

Mas també va ser capaç d’enredar el govern espanyol, convençut que la gestió del simulacre de consulta passaria a mans de l’ANC; segurament la Moncloa pensava així perquè els principals interlocutors catalans del PP són Alicia Sanchez Camacho i Duran i Lleida. Ara que s’ha superat el 9N amb èxit, però sense conseqüències (què millor que això!) Mas se sent reforçat i el trencament del bloc proconsulta ja no sembla cap drama. A l’Oriol Junqueras, que s’ha sentit dir de tot, malgrat haver aguantat el Govern entre retallades i escàndols de corrupció, li va molt bé -per fi- marcar perfil propi i intentar liderar un discurs que aparelli sobiranisme amb regeneracionisme i gir social. Junqueras ja no ha de buscar gaires excuses per renunciar a la llista unitària, una opció que no ha desitjat mai, perquè s’ensuma que, com el 2012, l’exaltació masista pot ser un miratge mediàtic, sense traducció electoral. Ara bé: El Partit del President, com en diu en Juliana, pot millorar posicions respecte l’angoixada CDC del passat estiu. Per bé o per mal, molta gent creu que Mas és l’únic polític català prou astut per saltar-se els paranys del govern espanyol. I a més, parla tan bé l’anglès!

Ara tenim ERC que ha deixat enrere el seu discurs de nen enfadat i ha après a amagar la seva hostilitat rere un somriure bonhomiós. Al cap i a la fi, Junqueras i Rovira han après que fer de convergent no és tan complicat. ICV, que seria inependentista si no fos que els independentistes li cauen malament, necessita imperiosament recuperar el discurs d’esquerra dura davant la irrupció de Podemos. La CUP, passat el temps de les abraçades, renovarà el seu pedigree antisistema des de la presidència de la comissió del Cas Pujol. Artur Mas, mentrestant, juga a tres bandes: Mentre el seu partit busca fer una llista de país, la sala de màquines filtra possibles acords amb el PSC, i Duran Lleida, com sempre, va per lliure a Madrid, sense que ningú el desautoritzi. En resum, la independència, si mai arriba, es construirà sobre la malfiança de dos (o tres, o quatre) partits que tenen com a principal objectiu confondre’s mútuament. I la resta dels mortals haurem d’esperar fins al final per saber com ha anat tot, i repartir medalles i culpes. La nova política continua sent vella.