La Tercera Via es tenyeix de roig

És el vot emprenyat, antisistema, rupturista o alternatiu. Un nínxol electoral en expansió, i pot ser la clau en la configuració de les futures majories de govern. A Espanya -especialment a Madrid- l’esquerra alternativa s’arremolina al voltant de Podemos, el gran fenomen de les passades eleccions europees; a Catalunya, com sempre, la cosa és més complicada (…)

Molt abans de l’explosió mediàtica de Pablo Iglesias, la CUP ja havia demostrat que es podia tenir un peu a l’activisme de carrer i un altre a les institucions; i el Procés Constituent de Teresa Forcades i Arcadi Oliveras ha emergit amb força i amb ganes de contribuir a formar una candidatura de caràcter rupturista. Per acabar-ho d’adobar, una altra activista de gran força mediàtica, Ada Colau, es postul.la per conquerir l’ajuntament de Barcelona. Els votants rebotats amb l’anomenada vella política tenen on triar; i la tria tindrà molt a veure amb el procés sobiranista, que marca -també aquí- una línia divisòria no del tot clara.

L’articulació d’aquest vot d’esquerra alternativa ha fet encendre certes alarmes tant a l’esquerra tradicional -PSC i ICV- com també a l’ERC de Junqueras, que confiava en mantenir l’etiqueta rupturista per la banda de l’independentisme. Els republicans, esperançats per la seva creixent implantació a l’àrea metropolitana, temen una hemorràgia de vots cap a Podemos o la CUP si finalment concorren a unes eleccions anticipades amb una candidatura unitària que inclogui CiU. La gent d’ICV també viu la situació amb neguit; no ha assolit el consens intern pel que fa a la independència, i aquesta divisió es pot aguditzar segons quina sigui la seva política d’aliances. A més, l’herència del Tripartit fa que certa esquerra purista, particularment als rengles de la CUP, tracti ICV amb displicència, com una baula més del sistema que cal combatre.

Les pròximes setmanes prometen esbandir algunes incògnites. La principal és el paper de Podem, que de moment és irrellevant a Catalunya, i tot i així les enquestes li garanteixen presència al Parlament i a l’ajuntament de Barcelona. Es tracta d’una marca directament importada, i com que aquí l’esquerra alternativa ja fa anys que treballa a tot ritme, li està costant implantar-se amb un discurs propi; alguns dels seus dirigents confessen el seu temor que les bones expectatives atreguin els oportunistes de tota filiació; en algunes assemblees ja n’hi ha símptomes. Pablo Iglesias és partidari de protegir la marca i acumular forces de cara a les eleccions generals. Per això es considera probable que, almenys a les municipals de Barcelona, Podem conflueixi amb la plataforma Guanyem d’Ada Colau. Pel que fa a unes eleccions anticipades al Parlament, la gent de Pablo Iglesias pot optar per presentar llista pròpia o intentar fer coalició amb ICV. Aquesta opció té partidaris i detractors a banda i banda. Dins de Podem hi ha sectors que rebutgen els ecosocialistes, ja sigui pel record del Tripartit, o bé pel seu compromís amb el procés sobiranista. Carlos Jiménez Villarejo, candidat de Podem a les eleccions europees, va desvincular-se d’ICV justament pels seu “nacionalisme”. Però si les eleccions es convoquen de forma immediata, és possible que Podem no estigui llesta per afrontar-les en solitari.

A la direcció d’ICV hi ha molts veus favorables a un acord. Una coalició d’aquestes característiques evitaria la dispersió del vot i tindria possibilitats de fer un molt bon resultat al Parlament, però el sector independentista d’ICV hi està en contra. De fet, la irrupció de Podemos ha mogut la direcció d’ICV a prendre un posicionament més prudent en relació amb el procés sobiranista. Una coalició entre totes dues formacions es limitaria a donar suport a una consulta legal que fes possible una reforma federal de l’Estat. Joan Herrera creu que aquesta opció és possible a Espanya si Podem fa un bon resultat a les eleccions generals. El calendari, doncs, afavoreix la frenada d’ICV.

Fa només un any, la mobilització sobiranista i l’enrocament del govern del PP feia preveure que ICV, pressionada electoralment per la CUP, faria un viratge independentista. Fins i tot els seus màxims dirigents ho veien “inevitable” davant de la inexistència d’una oferta seriosa des de l’Estat. Però la irrupció de Podem ho ha capgirat tot. La famosa tercera via, l’anhelat lenitiu que ha de desactivar el procés català cap a la independència, podria néixer a l’esquerra radical, lluny dels despatxos de l’establishment. Una curiosa paradoxa.

Vol dir això que Podem és un obstacle objectiu pel procés sobiranista català? Si més no, pot fer que ICV tanqui temporalment la carpeta sobiranista (exposant-se a una fractura interna). Però, en contrapartida, les enquestes diuen que el creixement del partit de Pablo Iglesias pot perjudicar seriosament dos partits unionistes: PSC i Ciutadans.

I la CUP? Dijous a la nit, Pablo Iglesias va sopar amb David Fernández a Madrid. Es coneixen i es respecten de fa anys, però la CUP no està per terceres vies, encara que tinguin flaire alternatiu i assembleari. Els cupaires s’han marcat com a objectiu unir l’esquerra independentista, i ja han començat converses amb Procés Constituent de cara a unes eventuals eleccions anticipades. Però el moviment de Teresa Forcades també festeja amb la candidatura d’Ada Colau -i per tant, també amb Podem- a la batalla per l’ajuntament de Barcelona. La CUP dubta entre afegir-s’hi -de moment s’hi mostra reticent, perquè no vol coincidir amb ICV-, inhibir-se del procés electoral o bé presentar una llista pròpia, que podria estar encapçalada pel mateix David Fernández, si deixa el Parlament, com preveuen els estrictes estatuts interns de la CUP.