La sàtira segons Peter L. Berger

Al seu assaig La rialla que ens salva, Peter L. Berger desciu els diversos gèneres humorístics. M’he quedat una mica parat en llegir el que diu sobre la sàtira i els seus mètodes i objectius:

“El to emocional de la sàtira és fonamentalment maliciós, fins i tot quan allò que motiva l’atac és la defensa d’algun principi sagrat o suprem. En aquest sentit la sàtira es diferencia clarament de l’enginy. Es pot ser alhora enginyós i benèvol, ingenu gairebé. Una sàtira, en canvi, no pot ser mai benèvola: seria una pura contradicció.

Northrop Frye qualifica la sàtira de ironia militant (…) La paraula militància, en efecte, deriva del món de la guerra i dels militars, i designa una actitud bel.ligerant, agressiva: un atac que forma part d’una campanya contra algú o alguna cosa. La ironia, en canvi, entesa com el fet de dir una cosa volent-ne dir una altra, no té perquè ser militant. Al contrari, la ironia pot ser ben amable (…) Frye enumera tres elements que en tota sàtira són imprescindibles: la fantasia (sovint grotesca), una presa de posició fonamentada en unes normes morals, i un objectiu a atacar.

Com a forma d’art, la sàtira pot utilitzar molts mitjans diferents. La sàtira no s’expressa necessàriament amb paraules; també pot ser gestual, com per exemple en les imitacions que fan escarni d’algú (…) La sàtira es pot expressar igualment a través de l’art visual. Sovint la caricatura n’és un bon exemple, sobretot quan es converteix en una arma política alhora perillosa i eficaç. Però el més freqüent és, de tota manera, que la sàtira es manifesti verbalment i com a gènere literari.

Igual que les arts marcials, la sàtira utilitza la força de l’adversari en contra seva, convertint-la en debilitat. Això és especialment palès en el cas de la paròdia, en què hom utilitza contra l’adversari les seves pròpies paraules”.

(BERGER, Peter L., La rialla que ens salva)

Hi estic d’acord a mitges. No crec que la sàtira hagi de ser sempre militant, o en qualsevol cas crec que pot ser militant contra la militància. De la mateixa manera crec que, si és cert que es posiciona amb el fonament d’unes normes morals, aquestes mateixes normes -l’existència de les normes pròpiament dites- poden ser també l’objectiu a atacar. Per dir-ho d’una altra manera, crec en la sàtira com a eina d’atac, però d’atac total i indscriminat, no d’uns contra altres, sino de la pròpia sàtira envers totes les opcions, morals o polítiques, que es creuen superiors i, per tant, inatacables. L’únic valor suprem és la pròpia sàtira, entesa com a actitud vital i actitud davant del poder, les creences i les idees. Tampoc no crec que la sàtira hagi de ser sempre maliciosa i que la ironia pugui ser benèvola. Moltes ironies són feridores, moltes sàtires han fet ús de la ironia. Amb això no vol dir que Berger s’equivoqui, sinó que potser ens hem de plantejar si allò que anomenem “sàtira” realment és una altra cosa.