La platocràcia (II)

 

NOVA POLÍTICA. A Espanya, la gran ficció de l’anomenada “nova política” és la creença que l’establishement s’està veient derrotat per corrents populars que estan bastint una nova hegemonia des de baix.

El cert, però, és que tot el que està passant políticament a Espanya no hauria tingut lloc sense la benedicció de la premsa majoritària (i per tant, de les grans empreses que la mantenen viva amb crèdit i publicitat).

Els minuts de televisió són caríssims i quan un polític apareix en un plató de manera reiterada mai no és casualitat. La Sexta ha convertit Pablo Iglesias en un líder de masses gràcies a donar-li hores i més hores de televisió, i en les condicions atmosfèriques més propícies (sempre l’encaren amb aquell feixistoide d’Eduardo Inda, que fa bo a qualsevol).

Com a resultat, Podemos té expectatives de vot increïblement altes sense haver-se hagut de desgastar. En molts municipis on no té ni agrupació local, les enquestes li donen l’alcaldia. Aquesta mena de democràcia vertical, en què el líder mediàtic irradia l’activitat i el missatge de tot el partit (perquè les bases, com qui diu, no existeixen) és just el contrari de l’assemblearisme popular que –teòricament- hauria de defensar.

Per què la Sexta –es a dir, el desaparegut José Manuel Lara- va encimbellar Iglesias? Per fer mal al PSOE? No ho sé, però ara és evident que estan corregint el tret. Tenen un nou mirlo blanco.

EL CIUTADÀ. Albert Rivera és un hàbil polític que es va fer lloc al Parlament de Catalunya per mèrits propis (i certes aliances econòmiques, però això no té res d’original). Després, la seva oratòria i el seu anticatalanisme desacomplexat li van obrir les portes de les teles espanyoles, esdevenint el nostre ambaixador i portaveu a Madrid. Ell i el seu pico de oro són els responsables que molts espanyols pensin que aquí vivim en un règim de terror.

Quan a les empreses de l’Ibex els va agafar la por perquè Podemos se’ls escapava de les mans, Rivera va començar a gaudir de la més generosa campanya de publicitat que es recorda a la democràcia espanyola. Mai un líder extraparlamentari s’ha ensenyorit dels platós d’una manera tan descarada. No diré que no aprofiti bé els minuts de què disposa. Però de bons oradors n’hi ha molts, i cap d’ells no compta amb aquest altaveu.

El més divertit del cas és que Rivera i els seus continuen queixant-se que a Catalunya se’l silencia, i els mitjans públics catalans –acomplexats, com sempre- l’entrevisten amb freqüència; a correcció no ens guanya ningú. Però no penseu que Rivera agrairà aquest fair-play: Continuarà dient que el règim català castiga la dissidència, que estem com a Berlin el 1933  i aquesta mena de coses.

A Espanya s’imposa la platocràcia, i dos partits passats de moda estan a punt de cedir el seu lloc a dues marques desideologitzades, creades en prime-time. Nova política.

I TV3. Els votants del PP català i de Ciutadans, que amb prou feines miren televisió en català, solen girar l’argument a l’inrevés: El problema no són les desenes de cadenes espanyoles i en espanyol, on Rivera fa de tot excepte la informació del temps; el problema és TV3, que manipula, malgasta, intoxica, i en fi, existeix (a diferència de Canal 9, que assenyadament va ser sacrificada pel PP valencià).

Em guardo l’opinió que tinc de TV3 perquè no penso donar material als seus enemics. Només diré que hi ha molt a millorar. Però cal constatar abans de res que TV3 és la ÚNICA opció generalista en català (esperem que 8tv ho sigui també) capaç de competir amb el monocultiu catòdic espanyol. Que als senyors de Ciutadans o del PP català els irriti tant l’existència de TV3 només és comprensible des de la fòbia al català i a Catalunya entesa com a realitat social i política. Els catalans veiem dotzenes de cadenes; però ells, si poguessin, tancarien TV3. És així, el país que tenim. Ens estan corcant des de dins.

QUOTES. TV3 fa moltes coses malament. Però se sotmet a un control de continguts a través del CAC i del Parlament, emet documentals d’interès social en prime-time, rebutja la telebasura, ha estat un model durant anys per la qualitat de la seva graella, i a més es sotmet a les quotes informatives dels partits, especialment rígides en període de campanya electoral.

Per cert, ¿tan nocives són, les quotes i els minutatges? Amb aquest sistema, els partits tenen garantida una presència a les càmeres acordada al seu pes institucional. Això limita el criteri dels professionals, és clar. Però és preferible la “llibertat periodística” d’Antena 3, La Sexta, Cuatro o 8tv? Jo tinc els meus dubtes.

TERTÚLIES. Parlant de quotes. La caverna espanyola i els seus tentacles catalans acostumen a carregar contra les tertúlies de TV3, Catalunya Ràdio i Rac1. Vénen a dir que aquests mitjans van omplir-se de veus independentistes per fer avançar el Procés. Una altra mentida. L’anomenat Procés va sorgir de baix i va estendre la seva influència a través del sistema antic de partits, no pas substituint-lo. És CDC, i una part del PSC, UDC i ICV qui s’han tornat indepes. També molts dels seus opinadors de capçalera. Una tertúlia on abans hi havia un independentista i tres que no ho eren, de sobte va alterar la seva proporció, no pas per un canvi de noms, sinó perquè molts noms destacats del catalanisme van començar a veure el sobiranisme amb simpatia.

Les tertúlies es van quedar sense veus que defensessin l’statu quo i les cadenes van haver de canviar el casting a corre-cuita, buscant sota les pedres opinadors contraris al dret a decidir. I els va costar! La qual cosa ha portat a l’estrellat alguns unionistes que mai no haurien somiat tenir un micròfon davant.