La Cleo i jo

Quan jo era petit la tele ens deia a quina hora havíem d’anar a dormir. Just abans de la franja nocturna (a l’època encara no se’n deia prime-time) apareixia la Familia Telerín, una tira animada protagonitzada per sis nens de mides diverses, que es deien –atenció- Cleo, Teté, Maripí, Pelusín, Colitas i Cuquín. La Cleo era la germana gran i deia a tots els nens de l’Espanya franquista que era hora d’anar a fer non-non, i ho feia amb una cançó que els de la meva fornada encara recitem de memòria, perquè en en aquella època només teníem un canal de televisió i una tonada que sonava cada dia a la mateixa hora se’t grava a foc en el cervell i en la memòria.

Per l’època (mitjans dels anys seixanta) els reis em van portar una Cleo, de la qual no em desenganxava mai, com en Linus amb la manta. Dormia amb ella cada nit, i la duia fins al llit estirant-la dels cabells, com feien els homes de les cavernes amb les seves sofertes famelles. De resultes del maltracte continuat la meva Cleo va quedar despullada, amputada i amb el cabell fet un fregall.

foto-12

Però era amor sincer, perquè no me’n desprenia mai, i de fet encara la tinc; és l’objecte personal més antic que conservo. I quan la veig penso en el pis del carrer Fluvià de Badalona i en la tele en blanc i negre i em ve tot un món.

Fa alguns anys, en una botiga propera a la plaça del Pi, especialitzada en joguines antigues (òbviament ja no existeix), vaig trobar una Cleo com la meva, amb capsa i tot. Estava nova de trinca. Amb braços, pijama, un llacet al cabell. Me la vaig comprar i ara les tinc totes dues de costat. Fan un efecte com els anunci d’abans/després. Abans i després de patir-me com a nen de dos anys amb un sentit de la possessió i del joc una mica bèstia.

cleos

Hi he pensat avui perquè m’he assabentat de la mort, als 88 anys, de José Luis Moro, creador de la Familia Telerín amb el seu germà Santiago. Tots dos havien fundat els Estudios Moro el 1955, i no només són els pares de la Familia Telerín. També van crear anuncis mítics com l’ampolla de Tío Pepe que ballava flamenc, el nen de la Quina San Clemente (“da una ganas de comeeeeer…”) i la Ruperta, al carabassa/mascota del concurs “Un, dos, tres, responda otra vez”. Els germans Moro van guanyar premis internacionals i van pràcticament monopolitzar la producció publicitària a Espanya durant els anys 50 i part dels 60. Si voleu saber-ne més, ho podeu trobar aqui .