La casta ens roba

El sobiranisme català s’ha eixamplat a base d’encomanar il.lusió, de prometre canvis importants i també d’assenyalar un culpable de tots els mals. Ja sé que molta gent ha intentat construir un missatge independentista en positiu, amb bona fe, sense males paraules, etcètera. Però, segurament per defugir la temptació identitària, s’ha insistit molt en el discurs del dèficit fiscal, del greuge territorial en les inversions; era totalment previsible que aquestes acusacions tinguessin la deriva populista del Espanya ens roba. I com que en el pecat sempre es troba la penitència, ara el sobiranisme es troba amb un adversari com Podem, que juga amb les seves mateixes armes: La il.lusió, la renovació, i la detecció d’un adversari únic, l’ase dels cops: La cèl.lebre casta, un ens diabòlic de límits difusos, que és tan català com espanyol -la qual cosa, no cal dir-ho, presenta formidables avantatges per als que volen evitar de totes totes el trencament de l’Estat-. Ara tenim dos grans corrents d’opinió que comparteixen l’emprenyada, l’afany d’un nou cicle, però amb objectius divergents. Això pot no ser dolent si obliga el sobiranisme a espavilar-se, apartar el simplisme i la demagògia i centrar-se en l’acció política. Per això és tan important que hi hagi eleccions, o almenys un punt i apart en una legislatura que es va exhaurir el 9N; que l’emotivitat doni pas a la gestió de la realitat, des dels ajuntaments, des del govern català i des de tots els ressors de poder possibles. Que no es doni la raó als qui comencen a pensar que el canvi real, el canvi que enterrarà la Transició, es pot produir abans a Madrid que a Barcelona.