JOAN MIQUEL OLIVER

concierto-de-joan-miquel-oliver-en-barcelona

Amb en Joan Miquel Oliver em passa el mateix que amb Phil Collins o Sting: Tinc cap a ells un cert ressentiment perquè el seu èxit en solitari ha precipitat o certificat la mort de les bandes que els van fer despuntar (Antònia Font, Genesis, The Police, respectivament). Per tant, quan escolto l’Oliver tinc tendència a enyorar la veu d’en Debon i la sonoritat més poderosa d’Antònia Font, en contrast amb l’intimisme que caracteritza la major part de les cançons del seu ex líder. Per altra banda, vaig entrar en el món (millor seria dir el cosmos) d’Oliver molt tard, en el seu anterior disc (Bombón mallorquín). Però ara ja està, ja se m’ha passat la nostàlgia. He assaborit Pegasus amb entusiasme i dijous vaig anar al concert de la sala Barts totalment entregat. He de dir, a més, que simpatitzo amb el personatge, a qui vaig conèixer quan promocionàvem l’edició balear del diari Ara. Poc abans havia llegit una entrevista en què preguntaven a diversos compositors i intèrprets quina música els interessava. L’Oliver va respondre “tota”, i veient la seva producció em sembla evident que no és cap postureig. És un músic sense prejudicis, mogut per una curiositat absoluta, com els astronautes i els pioners que tan sovint ha glossat en les seves cançons, en solitari o amb els seus companys d’Antònia Font.

En aparença, l’Oliver no té ni un gram de l’orgull que se sol associar a l’artista, a les autories de tot signe; sempre està disposat a experimentar i a sorprendre’s, i diria que se sent company de qualsevol músic del planeta, des d’un primer violí de la filarmònica de Viena al cantant de la més tronada de les orquestres estiuenques. La música és música, i prou. Aquella frase tan cursi que es fa servir en certs ambients culers –l’estil és innegociable– per l’Oliver no significa res de res. I si no escolteu Dins un avió de paper, i sentireu com comença a puntejar amb la guitarreta, tot sensible i oníric, i tot seguit us trencarà les oracions amb una base de reggaeton. Pam.

És aquest eclecticisme el que el converteix en un músic tan i tan personal. Això i els seus textos, que contenen tot un univers, estrany, tan naïf com amarg, farcit de sentències que de vegades no s’entenen i de vegades no cal entendre-les. L’Oliver, que té terror a que el prenguin massa seriosament, ha declarat en una entrevista que les seves lletres s’entenen molt fàcilment, però es refereix a la seva literalitat (arbre que mira farola, farola que mira façana) i no pas al procés mental previ ni a la visualització posterior que generen. Així com els Manel escriuen en prosa, l’Oliver (com Antònia Font) fa poesia, i això suposa un obstacle per a l’oient que busca missatges nítids. I això deixant de banda el mallorquinisme militant que a Barcelona resultat tan seductor i tan enigmàtic a l’hora. Jo, ho confesso, tinc grans dificultats per entendre les cançons de l’Oliver en la seva totalitat. I em conformo assaborint-ne fragments inoblidables. Es capell que m’he comprat / No és prou digne des meu cap / I els calçons que avui me pos / Són més dignes que es meu cos.

Dijous nit vaig disfrutar de valent a la sala Barts enmig d’un públic no pas multitudinari però molt fidel. A més del repertori previsible, ben executat (diria que l’Oliver cada cop canta millor, almenys el seu últim disc així m’ho ha pensar; no sé si és mèrit seu o del seu productor, Quimi Portet) em va entusiasmar una versió incendiària de Lego (per cert, els de la casa Lego saben que existeix aquesta meravellosa cançó?). Em costa de pair que en aquesta ciutat qualsevol mediocritat ompli el Sant Jordi quatre vegades, i un geni com l’Oliver s’hagi de conformar amb un miler de persones (entusiastes, això sí). Tot i que estic segur que això, a ell, li sua soberanament sa polla, com diria l’astronauta rimador.