A Itàlia no hi ha res insípid

foto-12

Sempre que sóc a Itàlia em sento presoner d’una sensació dual i contradictòria, un esclat  d’eufòria que de seguida es veu matisat per la ironia. M’assec a qualsevol racó, normalment satisfet després d’un àpatcopso els colors i les olors, i em sento a mi mateix preguntant-me perquè una terra tan indiscutiblement bonica i tan sensual, un país tan dotat per la bellesa i per la creativitat, és també una de les pàtries de la mala praxi política i de la corrupció.

 

A Itàlia, deia Josep Pla, no hi ha res insípid. Hi ha la placidesa de l’espai físic, la potència evocadora del patrimoni històric, el pes de molts segles d’excel.lència arquitectònica i artística. Hi ha també l’amor per tot allò que és bell i exhuberant. Per l’art, pel cos, pel diseny, per la moda. I finalment hi ha la insubornable voluntat de disfrutar dels sentits i de la transcendència. L’erotisme, el menjar, l’emotivitat, la passió, la mort, la fe. La vida entesa com una sensació.

Quan sóc a Itàlia no necessito fer gaire res, excepte ser allà, parar l’orella, obrir els ulls i deixar que les coses passin, que l’esperit s’amari. No és el dolce far niente, perquè romandre quiet i amb els cinc sentits alerta, a qualsevol ciutat italiana, no és una cosa fàcil, demana un cert esforç de retenció d’emocions.

El que més m’agrada és contemplar davant meu l’excel.lent resultat que dóna la fusió entre alta cultura i la cretinatta, entre la sublimació i la frivolitat. Una bona idea en qualsevol tarda italiana és seure en un pedrot que tingui ben bé cinc segles, davant d’una església renaixentista, amb escultures i frescos que et facin sentit petit; i fer-ho mentre xarrupes un gelat de ricotta o de nocciola o de gianduia, i mentre davant teu passen dones i homes de totes les edats amb idèntica passió a la mirada, homes i dones que han sortit al carrer a fer-se mirar per tu. Gaudir de l’exhibició dels cossos, dels maquillatges coloristes i ben perfilats, de les espurnes daurades que provoca el sol sobre la quincalla, la ballaruga de les mans durant les converses. I sobretot gaudir de la llengua, l’italià sonor, inapelable i tendre, musical; l’italià, que per mi és la millor llengua del món, tan bonica que fa que els seus parlants em semblin més encantadors i carismàtics del que realment són.

I aleshores em pregunto per què en aquesta petita Arcàdia els governs duren quatre dies, els acords de govern són curts i s’incompleixen sempre, i la corrupció és a l’ordre del dia. Té a veure una i altra cosa? La bellesa i la sensualitat ens torna insensibles a l’ideal del bon govern? Ens torna corruptes o corruptibles? No ho sé. Que ho respongui l’Enric Juliana o qualsevol dels italianòfils oficials del país. Jo simplement, acabat d’arribar de Mòdena i Ferrara, em declaro un cop més devot d’aquesta península. Tot i que sempre en torno amb l’amarga sensació que els que no som italians, en la nostra peripècia vital, ens estem descuidant alguna cosa essencial.

 

(A la imatge, Piazza de San Stéfano, Bolonya. Fotografia de Júlia Soler)