Incert idiota

He estat protagonista d’una modesta casualitat literària. L’explico: Fa cosa de dos mesos vaig tornar a llegir Incerta glòria, de Joan Sales. L’havia llegit de més jove i crec que, quan ho vaig fer, ja era conscient que hi hauria de tornar; que algunes novel.les s’han de llegir en edats diferents per llegir-les de debò. I, certament, ara l’he assaborit de tota una altra manera, tot i que encara dec ser lluny del misteri literari que ha captivat tants i tants lectors durant dècades. En qualsevol cas, en aquesta segona lectura vaig marcar i memoritzar vivament un fragment concret de la segona part de la novel.la, la que narra la Trini; és una carta en què explica a Juli Soleràs com s’ha arribat de sentir de buida i de trista en la reraguarda republicana, un cop mortes i enterrades les il.lusions de la seva generació. Com que es tracta d’una carta, el to és familiar, però el contingut té una enorme fondària; el seu realisme surt de les pàgines com un cop de puny, i esdevé una descripció fidel de com el desastre de la guerra va destruir les expectatives d’una jove idealista i de quina va ser la seva nova mirada sobre la vida, la mort, i el pas del temps.

DES DE LA MEVA BUTACA, A TRAVÉS DEL FINESTRAL OBERT, veig el til.ler del jardí que ara està gemadíssim de fulletes noves d’un verd tendre amb reflexos platejats i em tornen a la memòria els meus pitjors dies d’aquell temps que ho havia avorrit tot, absolutament tot; fins i tot aquest pobre til.ler. Era aleshores que el teu estirabot “venim de l’obscè i anem al macabre” em martellejava contínuament el cervell. El Ramonet encara no caminava, si no és de gatameus damunt la catifa del saló, i jo me’l mirava com qui es mira un gatet i em preguntava amb quin dret li havia transmès aquesta vida que no pot acabar més que en mort; aquesta vida que no és ni pot ser res més que una llarga agonia sense cap esperança. I no obstant, jo estimava el meu fill, és clar; jo tenia un deliri pel nen, però, ¿no era això una enganyifa més de la natura, una enganyifa com la que ens impulsa a l’acte que transmetrà la vida? ¿Ens farien cap gràcia si els poséssim al món tal com seran després, com és ara la meva àvia, per exemple? Érem aleshores al mes de novembre; el til.ler estava sense fulles i a més el jardiner l’havia podat fins a a deixar-lo gairebé reduït al tronc. I el til.ler em semblava estúpid, com tot; cada any la mateixa comèdia, perdre les fulles, treure’n de noves, i tot plegat ¿per què? ¿amb quin objecte? ¡Tan estúpid com la barba d’en Lluís! En aquella època jo el sentia cada matí del llit estant, perquè és més matiner que no pas jo; a ell li agradava afaitar-se, no al bany, sinó al lavabo del dormitori, de manera que jo sentia, mig adormida, el crac-crac que feia la barba a cada passada de navalla. ¡Estúpid com una barba que cada dia l’afaiten i torna a rebrotar, i així un dia i un altre dia! Tot en aquest món era una successió sense fi, monòtona, sense cap sentit. És aleshores que vaig avorrir la geologia, que ens descobreix cínicament, potser més que cap altra cosa, aquesta interminable i inútil successió de fets idèntics, l’atroç monotonia de tantes i tantes capes de sediments, cada una d’elles representant desenes o centenars de milers d’anys, deposades l’una sobre l’altra fins a formar un gruix de quilòmetres; l’abisme incomprensible del temps, que dóna nàusea…¡I aquell tronc del til.ler era un pal obscè que se’m clavava al cervell i em donava un malestar més desagradable que totes les migranyes! Era allà, a contrallum; aquell novembre, ara ja tan llunyà per sort, el temps s’allargassava com si no avancés; m’esclafava sota la seva lentitud com en Lluís sota els seus silencis. ¡El temps, que quan jo era nena havia estat com un màgic! Tan amunt com remunto en el record, trobo que ja estimava el temps que passa; jo estimava el temps i el rastre que deixa, el passat. De vegades, pels carrerons de la vella Barcelona on vaig néixer, m’embadalia mirant algun antic portal amb una data: 1653, 1521; comptava els anys que havien passat d’ençà que uns homes com nosaltres l’havien construït, i aquelles pedres em feien companyia. Més companyia com més antigues. Després, ja més gran, la geologia m’havia atret perquè em donava una gran sensació de seguretat amb les seves roques sedimentàries que compten els segles per milions. Cosa estranya: forçant la meva memòria, em retrobo com una nena de quatre o cinc anys assaborint ja aquest plaer indicible de tenir un passat. És difícil de comprendre com és això, però és: una criatura de quatre o cinc anys ja té un passat com un abisme.   

Cap a mitjans d’aquell novembre en què el temps s’havia deturat i a moments era com una mà que m’escanyava, la mamà va venir una tarda a casa. A penes si jo arribava a seguir el fil del que em deia; jo vivia aleshores com fora del món, com si entre jo i el món extern s’hagués trencat tot contacte i no fos possible restablir-lo. Ella parlava i parlava sense aturador, com sempre fa; m’explicava coses i més coses i jo no la sentia. En això, enmig d’aquella bonior de paraules que jo percebia com el so confús d’un torrent llunyà, de cop i volta unes se’m van fer comprensibles: la mamà m’estava explicant un fet que acabava de commoure tot el carrer de l’Hospital. Una veïna s’havia tirat daltabaix d’un quint pis amb el seu fillet acabat de néixer. “Una veïna jove i perfectament normal; és a dir, totes l’hi teníem. I semblava molt contenta d’esperar una criatura; era la primera. Al barri no hi ha ningú que ho entengui”. “¡I tan clar com és!”, se’m va escapar. La mamà em va mirar com qui mira una boja, va moure el cap i va girar la conversa.

 

Per a la Trini, aquella jove geòloga amiga d’en Juli Soleràs, el pas del temps havia esdevingut una irritant comèdia sense cap sentit. I això li feia avorrir la vida i comprendre l’impuls del suïcidi.

Just després d’acabar Incerta Glòria, vaig passar la revetlla de Sant Joan a Cadaqués. No vaig pensar a agafar cap llibre, i com que m’agrada llegir a la nit per agafar el son, vaig anar a la llibreria del passeig per comprar-ne un, el que fós, per sortir del pas. Vaig agafar l’Idiota, de Dostoievski, en edició de butxaca. Una tria del tot casual. Me’n vaig llegir la meitat, i després el vaig deixar estar, perquè no aconseguia concentrar-m’hi i m’adonava que (com anys enrere amb Incerta glòria) seria una lectura perduda. De vegades cal trobar el moment per agafar segons quins llibres. El cas, però, és que de la primera part de la novel.la em van impressionar un parell de fragments en què el príncep Pushkin parla de dos condemnats a mort. El tema era el mateix que abordava la Trini a Incerta glòria: La vida i la mort, i com la idea de la mort modifica el sentit del pas del temps. Però el to i el contingut eren del tot diferents.

 

PERÒ SERÀ MILLOR QUE ELS PARLI de la trobada que vaig tenir l’any passat amb un altre home. Això es va esdevenir en una circumstància molt estranya; estranya, de fet, perquè passa ben poc sovint. Aquell home havia estat portat amb d’altres fins al cadafal, li van llegir la sentència de mort; havia de ser afusellat per un delicte polític. Vint minuts després li van notificar l’indult i la nova condemna; tanmateix, els vint minuts entre una sentència i l’altra, potser va ser un quart d’hora, els va viure amb la convicció indubtable que anava a morir. Jo escoltava amb gran interès quan, de vegades, evocava el que va experimentar aleshores. Els seus records eren molt vius i deia que mai no oblidaria aquells minuts. A vint passes del patíbul, al voltant del qual hi havia molta gent i soldats, havien col.locat tres pals, ja que hi havia diversos condemnats. Van menar-hi els tres primers reus, els hi van lligar, els van posar unes caputxes blanques perquè no veiessin els fusells; després, davant de cada pal es va col.locar un escamot de soldats. El meu conegut era el vuitè del rengle, per tant li tocaria anar al pal a la tercera tongada. El sacerdot va passar-los per davant amb un crucifix. Va arribar un moment en què no li quedaven més de cinc minuts de vida. Segons em deia, aquells cinc minuts li van semblar un temps infinit, una enorme riquesa; va pensar que en aquells cinc minuts viuria tantes vides, que encara no li pagava la pena pensar en els darrers instants, i així doncs va seguir prenent disposicions diverses: va calcular el temps necessari per acomiadar-se dels seus companys, destinant-hi dos minuts; dos més els va reservar per pensar per última vegada en ell mateix i la resta ho va deixar per mirar al seu voltant. Recordava molt bé que havia pres aquestes tres decisions i que havia distribuït el temps de tal manera. Es disposava a morir als vint-i-set anys, era un home fort i sà; en acomiadar-se dels seus companys –recordava- li havia fet a un d’ells una pregunta completament que no venia al cas, i va esperar amb gran interès la resposta. Després del comiat van arribar els dos minuts destinats a pensar en ell mateix; sabia d’antuvi en què pensaria: desitjava fervorosament imaginar, de seguida i amb la màxima claredat, com podia ser aquell prodigi: que en aquells instants ell era i vivia, i tres minuts després seria quelcom… ¿qui o què? ¿on es trobaria? ¡Tot això ho pensava resoldre en aquells dos minuts! Prop d’allà hi havia una església, i els raigs del sol es reflectien en les seves cúpules daurades. No podia apartar-ne la vista, li era impossible mirar a una altra banda, li semblava que aquells raigs de sol eren la seva nova naturalesa, que al cap de tres minuts s’hi fondria d’alguna manera… La ignorància i la repugnància que li causava aquell fenomen nou que es produiria en ell de forma immediata eren horribles: Però el més penós era el fet de pensar contínuament: Si no em morís. Si tornés a la vida. ¡Quina infinitud! ¡Tot aquest temps seria meu! Aleshores convertiria cada minut en un segle, portaria el compte de cada minut, no en malbarataria cap. Segons em va dir, aquesta idea va acabar per enfurismar-lo tant, que va arribar a destijar que l’afusellessin com abans millor”.

 

Poques pàgines més endavant, el Príncep Pushkin parla amb una jove aristòcrata aficionada a la pintura, que li demana un tema pel seu pròxim quadre. Ell li explica que va veure com guillotinaven un home a França, i li proposa que pinti la seva mirada just abans de morir.

 

“- Expliqui’m l’execució a la guillotina. ¿Pot descriure-la tal com la recorda? ¿Com podria pintar jo la cara del condemnat? ¿Com era aquella cara?

“ – Era justament un minuts abans de morir, el moment en què acabava de pujar l’escaleta i posava el peu al patíbul. En aquell instant va girar la mirada cap on era jo; jo li vaig mirar la cara i ho vaig entendre tot… Tot i que, ¿com descriure-ho? M’agradaria molt, moltíssim, que vostè o algú altre ho pintés (…) Cal saber què va passar abans: L’home va estar a la presó i comptava que esperaria l’execució durant una setmana; confiava en les formalitats acostumades, que cert document havia d’arribar a certa oficina i que passaria una setmana abans que tot quedés conclòs. I tot d’una, per un fet casual, tots els requisits van quedar ultimats. A les cinc del matí estava dormint. Era a finals d’octubre; a les cinc encara fa fred i és fosc. Va entrar a la cel.la el director de la presó amb els guàrdies, procurant no fer soroll, i li va tocar lleument l’espatlla. El reu es va incorporar, i va veure llum. “Què passa?” “l’execució serà a les deu”. Ell, que amb prou feines s’havia despertat, no el va creure, va començar a discutir, afirmant que l’ordre trigaria una setmana en rebre la firma; però en adonar-se de quina era la situació va deixar d’insistir i, pel que diuen, va restar silenciós. Després va dir: “Amb tot, així, de sobte, resulta difícil…”, va emmudir i no va voler dir res més. Les tres o quatre hores següents es van consumir en allò que és acostumat: El capellà, l’esmorzar amb vi, cafè i carn de vaca (¿no és una broma? perquè si hom s’entreté a pensar-hi, és una cosa cruel, tot i que, d’altra banda, són gent ingenua, ho fan de tot cor i convençuts que això és estimar el proïsme), després li van tallar el cabell i, finalment, el van portar al patíbul travessant tota la ciutat… Penso que en aquests moments també es té la sensació que, mentre t’hi porten, resta una eternitat de vida. Diria que, segurament, pel camí anava pensant: “Encara falta molt, tinc tres carrers més de vida; recorreré aquest, després l’altre, després aquell que té una fleca a mà dreta. ¡Queda molt per arribar a la fleca!”. Al voltant, la gent, cridòria, soroll, deu mil cares, deu mil parells d’ulls; cal suportar tot això i, sobre tot, una idea: ¡Ells són deu mil i no n’executen a cap, només a mi! Però això només són els preliminars. Al patíbul s‘hi puja per una escaleta; hi és al davant i de cop i volta trenca a plorar; i es tractava d’un home fort i valent, un gran criminal, pel que deien. El capellà no se n’apartava, l’havia acompanyat a la carreta i no parava de parlar-li, tot i que ell amb prou feines parava l’orella: començava a escoltar, però al cap de tres paraules no entenia res. (…) El sacerdot, que devia de ser un home intel.ligent, va deixar de parlar, limitant-se a oferir-li el crucifix perquè el besés. Al peu de l’escala estava molt pàl.lid, però en trobar-se dalt del patíbul va quedar ben blanc, blanc com el paper de les cartes. Segurament les cames li feien figa, sentia nàusees, una opressió a la gola… ¿No ho han sentit vostès quan tenen por o quan es passen uns instants terribles, uns instants en què la raó roman, però sense cap poder? És com si, per exemple, ens amenacés una mort inevitable, una casa s’esfondrés sobre nostre i, tot d’una, sentíssim el desig irresistible de seure, tancar els ulls i esperar, ¡el que sigui!… Doncs bé, en aquell moment, quan li entrava aquesta feblesa, el capellà li atansava de pressa, amb un gest ràpid i silenciós, el crucifix als llavis. I així que el crucifix tocava els seus llavis, ell obria els ulls, durant uns segons semblava reviscolar-se i les cames li feien cas (…) Així va ser fins arribar a la mateixa bàscula… ¡És estrany que en els darrers segons són molts pocs els que es desmaien! Al contrari, el cap viu i treballa terriblement, amb molta, moltíssima força, com una màquina acabada d’engegar; m’imagino que hi colpegen diversos pensaments, tots incomplets i potser ridículs, que no tenen res a veure amb el que està passant de debò: Aquest d’aquí em mira, té una verruga al front; el botó de baix del botxí està rovellat… No obstant, ho sap tot i tot ho recorda; hi ha un moment en què és impossible oblidar , i és impossible desmaiar-se, i tot gira al voltant d’aquest moment. ¡I pensar que això és així fins al darrer quart de segon, quan el cap ja està esperant la ganiveta, i ho sap, i de sobte la sent lliscar sobre seu! ¡Perquè ho sent, infaliblement! ¡Potser és una dècima de segon, però ho sent! Imagini’s que ara estan discutint si el cap, en el moment de caure, un segon més, sap que s’ha després del cos. ¡Quina idea! I si fossin cinc segons? Vostè pinti el patíbul de manera que s’hi vegi clarament i d’a prop el darrer esglaó; el reu hi ha posat el peu, la seva cara blanca com el paper, el sacerdot que li acosta el crucifix, ell el besa amb uns llavis lívids, i ho sap tot. El crucifix i el cap; aquí té el seu quadre…”

 

A la Trini l’absurditat del pas del temps la porta a desitjar la mort, o si més no, a comprendre el suïcidi de la jove mare del carrer de l’Hospital. Per al condemnat a mort, en canvi, el temps sembla expandir-se i cada instant que li queda de vida és etern i diferent. Sales parla de milions de segles a escala geològica; Dostoievski parla de cada quart de segon a l’espera de la mort inevitable. Em va semblar sorprenent, gairebé màgic, que la sort em portés a llegir dues novel.les triades de forma totalment casual, i que en totes dues el fragment que més em va impactar tractés la mateixa qüestió de manera tan oposada.

Per acabar-ho de rematar, just una setmana després, a primers de juliol, vaig llegir una resenya Dde Francesc Canosa al diari Ara, sobre un acte organtixat pel Club Editor en què es comparava l’obra de Joan Sales i la de Josep Pla. En aquest acte, el professor d’Stanford Joan Ramon Resina va afirmar, ves per on, que amb Joan Sales tenia la sensació d’estar llegint una novel.la russa en català. De fet, va afirmar que “és impossible llegir Incerta glòria i no anar a parar a Dostoievski”.

Això, literalment, i sense proposar-m’ho, és el que em va passar a mi.