FUGINT DEL QUIOSC

Diria que la premsa d’aquest país cada cop representa menys aquest país. De fet, és una valoració objectiva, només cal veure els indicadors de venda i subscripció, el tancament de quioscos, etc. Sóc col.laborador i soci fundador de l’Ara, per tant no puc dir que me’n alegri. Tampoc me’n alegro, en termes generals, perquè la democratizació que ha suposat la irrupció de la premsa digital, dels blogs i les xarxes socials, ha vingut acompanyada de precarització laboral, banalització i amarillismo.

Dit això: El moment polític de Catalunya no té res a veure amb els quioscos, i això ens està salvant. Si el procés culmina positivament, ho haurà fet enfront de l’hostilitat dels grans grups de comunicació, i això em sembla que ens ha de fer pensar. (També ho fem contra les grans cadenes, i només amb TV3, que els dóna cent voltes, però està permanentment qüestionada, culpabilitzada, autojustificada).

Quan avui he vist La Vanguardia obrint la portada amb unes anodines declaracions d’en Duran, m’he quedat indiferent, com qui contempla un canvi de cromos al mercat de Sant Antoni. Perquè la cosa no té gaire més incidència que aquesta. I ja ni m’he preocupat de veure qui té un semàfor verd o un de vermell (en canvi, m’he enlluernat amb la doble pàgina dedicada a La Colmena d’en Cela, les coses com siguin).

Avui El Periódico presumía de tenir un infiltrat en les reuniones del bloc sobiranista, un talp que asegura que Mas els va dir: “Hem d’enganyar l’Estat”. Qui ha estat l’irresponsable bocamoll? M’agradaria saber-ho. I afegeixo: Considera El Periódico que destacant aquesta frase dita en privat, durant una reunió de sis horas, està fent justícia a la realitat? Vinga, nois, evidentement que en Mas ha d’intentar enganyar l’Estat. No fem veure que ens escandalitzem.

A El Pais Iceta “recorda” que les eleccions alemanyes de 1933 van ser “plebiscitàries”. Ahir, Rafel Jorba comentaba, com aquel qui res, que a França els referendums estan mal vistos  perquè fan flaire de “bonapartismo”. La mobilització pel 9N cavalca, en part, gràcies als lladrucs.

Fa un parell de dies Sergio Vila-Sanjuán demanava a La Vanguardia un acord de reciprocitat en les següents termes: Que al Museu del Prado la retolació estigui en les quatre llengües de l’Estat, i a canvi que a Catalunya TV3 sigui bilingüe i que ens petem la immersió lingüística. Tal com ho sentiu.

I a l’Ara, en portada, les dificultats de ser mare i tenir una carrera professional ambiciosa. Aplaudeixo l’intent de generar una actualitat alternativa, encara que això invisibilitzi el diari l’únic dia en què encara es venen diaris.

Llegeixo Josep Ramoneda suplicant que la gent del “No” articuli respostes, i no exabruptes…