ESPINÀS, sobre els sonets de CARME GUASCH

1923guasch1p

 

En aquest article publicat ahir a El Periódico,  Josep Maria Espinàs elogia l’obra poètica de la meva mare, Carme Guasch (1928-1998) i la seva habilitat en una disciplina tan exigent com és el sonet. No tinc paraules per expressar-li a l’Espinàs el meu agraïment i el meu orgull de fill!

 

RIGOR I VIDA, ELS VERSOS DE CARME GUASCH     Josep Maria Espinàs

Jo diria que són bastants els catalans que tenen tendència escriure versos. Aquest bastants s’ha d’entendre, és clar, d’una manera relativa. Sempre seran una minoria de ciutadans. El meu pare n’havia fet alguns, sense cap pretensió, a vegades per posar un ritme i una rima a algun sentiment. Potser algun historiador podria explicar per quin estímul alguns dels nostres avantpassats sentien l’impuls d’expressar els seus pensaments o els seus sentiments utilitzant la versificació.

Potser una generació va experimentar la influència de Verdaguer, tan popular en una època determinada. Però és un fet que la poesia va ocupar un lloc fonamental en la Renaixença. He pensat això obrint el llibre -i llegint-lo- Poesia Completa de Carme Guasch. No era pas una aficionada -com força poetes i poetesses quan ja havia arrencat el segle XX- , sinó una noia, i després una dona, mare de família, que tenia prou identitat personal i prou aptitud literària per construir-se la seva pròpia obra lírica. He tingut l’oportunitat de llegir-la ara i he pensat que no va ser per casualitat ni per cap raó extraliterària que publiqués diversos llibres, també en prosa, i guanyés el premi Victor Català amb un llibre de narrativa, Situacions insulars.

Escollint la severa norma dels sonets, en aquest llibre que ara es publica apareix una escriptora amb una qualitat que sempre he admirat: el ritme narratiu. En prosa o en vers, sovint, la literatura és més expansiva, més desbordant del que cal -si no s’és un geni-, mentre que el rigor exigit pel ritme i per la rima estructura la creació. El sonet és un desafiament que obliga a construir el que es vol dir, i en aquest sentit el llibre de Carme Guash és una peça perfectament acabada. Parlar de la vida -de la diversitat de temes de la vida- amb la contenció obligada d’un sonet, obliga a dominar idees i paraules. «Viuré de tu, més sense tu / com una casa sense porta / com un país sense ningú».

Excel.lent.