Espinàs, l’excel.lentíssim home normal

Josep-Maria-Espinas-vivira-su-_54427959627_51351706917_600_226

 

Heus aquí la meva glossa de Josep Maria Espinàs, llegida el dilluns a Palau, durant la cerimònia de lliurament de la medalla d’or de la Generalitat.

President, autoritats, amics.

Em sento molt honorat de poder parlar d’en Josep Maria Espinàs, i agraeixo que s’hagi pensat amb mi per davant de tants i tan bons espinòlegs com hi ha en aquest país. Jo no sóc espinòleg però sí que sóc, decididament, espinista, és a dir: simpatitzo amb la manera de fer de l’Espinàs, la seva manera d’entomar la vida i la seva fascinació pels petits espectacles que ens depara, quan ens prenem la molèstia de fer-hi un cop d’ull una mica intencionat, com ho fa ell.

L’acte d’avui és essencialment contradictori, perquè la persona a la qual honorem i distingim s’ha caracteritzat sempre per ser un militant fanàtic de la normalitat. L’Espinàs ha estat, per dir-ho amb les seves pròpies paraules, una persona lamentablement normal. Content de moltes coses però orgullós de cap. Convençut que el repte més important és arribar a dilluns. Són les seves paraules.

Aquest home normal, que ha reivindicat la vida ordinària precisament perquè no en té res, d’ordinària, ha estat definit per alguns dels seus col.legues com el guardià permanent del sentit comú; com el nostre enviat especial a la quotidianitat; com l’home que escriu bé sense que es noti; com l’escriptor que es nodreix de la curiositat d’un etern adolescent. Tot això ho han dit articulistes que, entre ells, serien capaços d’arrencar-se els ulls. Però l’Espinàs desperta -fins i tot en un gremi tan vanitós i caïnita com el seu- una alenada de respecte transversal que ens obliga a definir-lo, a pesar seu, com a patum.

Doncs bé, aquest home normal avui rep la medalla d’or de la Generalitat, que és la màxima distinció que el govern de país atorga als seus ciutadans més notoris, no només per la seva obra, sinó també pel seu tarannà, pel seu compromís i per les seves virtuts. Gràcies a aquest reconeixement, a partir d’avui l’Espinàs rep el tractament d’excel.lentíssim. A perpetuïtat. No se’n pot escapar. No puc deixar de somriure quan hi penso, sobretot després de llegir aquesta mena d’epitafi que ha inclòs al seu darrer llibre, A ritme del temps. Diu: Mai va ser, segons sembla, enemic de ningú. I això, com és sabut, és el senyal de la insignificança. L’home insignificant, sense enemics, rep a partir d’avui el tracte d’excel.lentíssim. Déu n’hi do.

Jo, que com he dit sóc més espinista que espinòleg, aprecio tant o més que la seva obra la seva manera de transitar per la vida. A peu, com en els seus passeigs literaris; vivint el present de manera intensa o, com diu ell, aprenent a multiplicar fugacitats. Renunciant a ser mestre, però també a ser deixeble, convençut com està que el pas dels anys no ens fa més savis, que la vida no dóna lliçons. “La vida – diu l’Espinàs- tot just ens mira quan passem, de vegades ens saluda i de vegades ens dóna l’esquena”. Qui sap si aquesta devoció pel present és el que l’ha convertit en excel.lentíssim, sinó també en un octogenari permanentment curiós i sorprès per l’espectacle de la vida; i en un optimista que no té por de ser-ho, mentre que en el seu ofici, i encara més a la seva edat, s’escriu amb el terror a sembla ingenu i amb l’obsessió per semblar que s’està de tornada de tot.

Quin contrast, quin beneït contrast ens ofereix en Josep Maria amb tants articulistes recents, tants joves decrèpits que ens expliquen cada dia, des de tribunes que imaginen altíssimes, les complexitats de la vida. Pretesament doctes, pretesament provocadors.

L’Espinàs no només ha estat un optimista, un fidel observador de la realitat i una persona compromesa amb la llengua i amb el país. Ha estat també un gran pencaire del seu ofici. Ha escrit dotzenes de llibres de gèneres diversos, i milers d’articles, un cada dia des de 1976, d’una qualitat contrastada, cosa que els que més o menys intentem escriure només ho podem qualificar de proesa.

Com que no sóc crític literari, em guardaré prou d’explicar-vos com escriu l’Espinàs. A canvi, us llegiré un fragment d’un article de 1985, que moltes de vosaltres ja coneixeu. Es titula La sargantana i jo.

Preníem el sol l’un al costat de l’altre. La sargantana i jo (…) Jo la mirava de cua d’ull, i hauria cregut que no era un ésser viu, sinó un dibuix pla, una forma inscrita en el mur, si no fos que tenia el petit cap alçat i el relleu feia una mica d’ombra. Quin diseny més perfecte! El dors se li afuava mil.límetre a mil.límetre amb una precisió impecable, i acabava amb una cua finíssima de cal.ligrafia xinesa. Jo em sentia mal fet, físicament groller. ¿La diferència d’acabat s’explicava només per la grandària, o era un problema d’espècie? Pensava en els mosquits, els escarbats, les pàlides papallones nocurnes, i em deia que dels animals que solem veure, els més rigorosament disenyats són els insectes. Són d’una simetria admirable. A més, sempre ens semblen iguals. No sé si un espiadimonis és vell o jove, i no sé si aquesta sargantana pren el sol de la infantesa o el sol de la vellesa. Mai no he vist una sargantana amb símptomes d’artrosi, ni una papallona obesa, ni un cuc de terra geperut pels anys. Aquesta animalons apariexen en la nostra vida fugaçment i en estat de perfecció. Potser aquest és el secret: només és perfecte allò que passa. La possessió deforma. Mira és com estimar: cada segon ha de ser un recomençar (…) Preníem el sol l’un al costat de l’altre. La sargantana i jo. L’aire era quiet i el silenci dormia sobre la terra calenta. I així hauria pogut arribar la fi dels segles, si no fos que les fulles del pollancre van començar a fer una mica de fressa. Algú havia tornat a donar corda al món. Un gos lladrava, lluny. Els núvols van afeblir el sol fins a tapar-lo. En l’ombra sobtada, la sarganta avançà no res, quatre dits, i s’aturà. Potser, per avisar-me que se n’anava. I al cap de tres segons, aleshores sí, aleshores fugí rapidíssima paret enllà, dibuixant-hi com una esquerda vivent que no va deixar rastre”.

L’Espinàs serà tan normal, modest i insignificant com ell vulgui, però és un escriptor de cap a peus, i els escriptors volen ser llegits. Des d’aquest punt de vista, crec que en Josep Maria pot estar content d’haver gaudit d’un altíssim grau de connexió amb un públic fidel que s’ha eixamplat amb el pas dels anys. El seu llegat periodístic, la seva vida articulada, és també una multiplicació de fugacitats. El contingut canvia amb el pas dels anys, però el punt de vista de l’escriptor es manté inalterable. Llegint un article del’Espinàs a l’atzar, costa saber si és una reflexió de joventut o de maduresa. Com passa amb els escarbats i les papallones.

L’Espinàs tot això ho ha fet treballant molt, però sense un esforç aparent, defugint l’èpica; caminant per comarques perdudes, tafanejant des del balcó, comentant una notícia del diari o prenent el sol al costat d’una sargantana perfectament disenyada. Aquesta naturalitat en l’exercici de l’escriptura és el millor regal que l’Espinàs ens ha fet, perquè com a lectors tots preferim compartir amb l’escriptor l’espectacle de la vida, sentir-nos els seus companys de viatge, més que no pas sentir-nos-hi en deute com a beneficiaris del seu virtuosisme.

Voldria pensar que en Josep Maria se sent content (“però no orgullós”) d’aquesta distinció, perquè ell sap que reflectex una estimació sincera per part de moltíssima gent d’aquest país. I si pogués formular un desig, seria que ben aviat torni a prendre el sol en aquella paret, i torni a aparèixer la mateixa sargantana, i se’l miri detingudament, abans d’exclamar: “O sigui, que ara t’haurem de dir excel.lentíssim?”

Felicitats i gràcies, Josep Maria.