ELS PUJOL I LA CAIGUDA DE MIQUEL ROCA (1992)

“Quan Pujol va constatar que les seves diferències amb Miquel Roca s’aguditzaven (…) va sentir la necessitat de dotar-se d’un cordó sanitari, un entorn de confiança i absoluta lleialtat, no ja política, sinó personal (…) El president volia fer front al roquisme en el seu terreny, l’estructura del partit. I volia fer-ho acompanyat.

Així va néixer el nou pujolisme, que no tenia gaire a veure amb el pujolisme històric (…) El grup inicial va néixer no per iniciativa de Pujol, però amb el seu suport tàcit. Com interpretar, si no, que el cap de files d’aquella guàrdia pretoriana fos Jordi Pujol Ferrusola? El fill gran del president, JPF pels amics, havia decidit intervenir des de la foscor, amb l’aval dels seus cognoms, per arreplegar esforços i voluntats, reunir homes i dones amb capacitat i influència al servei d’un objectiu: reconquerir CDC, sostreure-la de les urpes del roquisme.

L’embrió d’aquesta mena de gabinet de crisi era l’agrupació convergent de Sarrià-Sant Gervasi, on havia militat Prenafeta (…) Pujol Ferrusola hi va afegir alguns dirigents joves que començaven a pujar esglaons dins del partit, com Artur Mas i Francesc Xavier Marimon, futurs consellers de la Generalitat, a més de Josep Coll i Felip Puig, que ja ocupaven alts càrrecs de l’administració catalana (…).

Els homes de Pujol Ferrusola es reunien periòdicament, tramaven estratègies, reunien suports i adhesions, analitzaven l’equilibri de forces en les diverses agrupacions comarcals i intercomarcals. La seva tasca va ser fonamental, perquè l’objectiu de Pujol era acabar amb la influència de Roca sense trencar el partit (…)”

Poc després del congrés, però, Pujol va pensar molt seriosament de trencar la baralla (…). El motiu eren les informacions aparegudes aquells dies a la premsa, relatives a la creixent influència de la família Pujol i als negocis poc clars del seu fill gran (El 27 de setembre El Periódico va publicar un informe titulat “La irrupción del hereu de Pujol”). Pujol i la seva família estaven convençuts que Roca estava al darrere de les filtracions (…) El president duia els retalls de premsa a la maleta i els brandava amb indignació davant de qualsevol que li venia a demanar comprensió envers les posicions de Roca (…).

Mentrestant, el sanedrí pujolista continuava operant amb eficàcia. Durant el mes de novembre, les cinc federacions territorials de CDC celebraven els seus respectius congressos (…)  A Barcelona ciutat es va formar una candidatura patrocinada directament per Pujol Ferrusola. Tan directament, que el candidat a president era el seu sogre, Ramon Gironès. La inoportuna aparició d’aquesta notícia, en el pitjor moment de la crisi interna, va fer que Pujol, sensible als comentaris sobre la influència del seu entorn familiar, aturés l’operació. Finalment, es va arribar a un acord de síntesi: El roquista Víctor Vila seria reelegit president de la federació de Barcelona de CDC, liderant una executiva farcida de pujolistes, amb Artur Mas al capdavant”.

(FARRÀS, Andreu i SOLER, Toni: Roca, l’últim segon. Ed. Columna 1996)