EL PREU DE LA LLENGUA (2007)

(Fragment d’un article publicat el 25 de novembre del 2007 a La Vanguardia, inclòs en el recull Amb llengua o sense (Ed. Columna)

“Els anys vuitanta, el catalanisme pujolista era unitari, autonomista i pedagògic; avui dia, el catalanisme és dual, emprenyat i amb tendència al sobiranisme. Tot això passa mentre l’ADN històric del país -el seu idioma- retrocedeix de forma evident per la pressió de la immigració i la globalització. Per a alguns, la situació del català demostra que l’anomenada onada sobiranista és un miratge; per a d’altres, significa que el catalanisme ha ultrapassat la barrera idiomàtica. Potser això últim és cert, i podem seguir els passos d’Irlanda, Escòcia o Euskadi, que han separat identitat i idioma. Podria ser que, sense l’inconvenient del català, molts castellanoparlants emprenyats amb Espanya, però temerosos del maximalisme lingüístic, pugessin al carro sobiranista. Però si el preu de la sobirania és l’idioma, ¿qui, en aquest país de sentimentals, s’atrevirà a pagar-lo?”