El CNI cultural

Poc després de criticar la tolerància del sobiranisme català envers certs tipus de violència de baixa intensitat (¿), cosa que va fer que Francesc-Marc Álvaro el rebregués en un punxegut article, Manuel Cruz ha tornat a la palestra al capdavant d’una fantasmagòrica associació espanyolista, d’aquestes que últimament apareixen com a bolets a Barcelona, en una operació que mereix qualsevol adjectiu excepte el d’espontània. No sé dir del cert qui paga les misses, però m’ho puc imaginar: Diria que són els mateixos que compten els manifestants el 12 d’octubre. (Tant en un cas com l’altre, a l’hora de fer números no els reca de posar alguns milers de més per arrodonir la xifra). El cas és que la nova associació cultural, que s’anomena CLAC (Centro Libre de Arte y Cultura) ha nascut amb el patrocini dels quatre de sempre, l’Espada, l’Ovejero, en De Carreras, en De España i alguns més, amb el suport explícit de la caverna mediàtica i la molt notable indiferència dels indígenes.

En la presentació, l’escriptora Núria Amat va tornar a parlar de la marginació del autors que escriuen en castellà. Per saber-ne més del personatge, llegiu en Jordi Galves. Per alla corria Ignacio Vidal-Folch, recent Premi Ciutat de Barcelona i prescriptor cultural a Catalunya Ràdio. Per entendre millor el seu univers mental, cal llegir aquest exabrupte. Va ser destacable, però, la intervenció de Ramon de España. L’home es va queixar molt del Born Centre Cultural, perquè ha deixat a la vista unes ruïnes “sense cap interès”, a canvi que l’ajuntament renunciés a fer-hi una biblioteca. De España no té en compte (o no sap, o no recorda) que la conservació del jaciment es va decidir in extremis gràcies un manifest firmat pels més il.lustres historiadors catalans, entre els quals Fontana, García Espuche, De Riquer, Culla, Albareda i fins i tot Ricardo García Cárcel, que curiosament figura entre els promotors del CLAC. Tampoc no té en compte (o no sap, o no recorda) que el nou equipament ha estat el més visitat de Barcelona durant l’any passat. I finalment deixa de banda (o no sap, o no recorda) que la famosa biblioteca no era un projecte municipal, sinó un compromís del govern espanyol, que va aprofitar la controvèrsia per desentendre-se’n, i així continua la cosa.

Barcelona és, a hores d’ara, la única capital de província d’Espanya on el ministeri no ha obert una biblioteca provincial. La qual cosa, tenint en compte el balanç inversor dels últims anys en matèria cultural, no és res de l’altre món. Però suposo que el CLAC deu considerar que una consideració com aquesta és incitació a l’odi, o fins i tot violència de baixa intensitat.

El CLAC promet rescatar Barcelona de les urpes de la catalanitat tronada i tornar-la a convertir en un referent “cosmopolita”, (que és la manera que ells tenen de dir l’adjectiu que més els costa, espanyol). La pretensió no és modesta perquè Barcelona –i això és difícil de rebatre- està considerada a tot arreu com un referent de la modernitat i del cosmopolitisme, i ho és justament des que va recuperar la identitat i la llibertat, des que es va desempallegar de la caspa i del provincianisme imposat per la dictadura franquista i la seva sistemàtica acció espanyolitzadora, que tanta nostàlgia li desperta a Mario Vargas Llosa.

Curiosos personatges, els impulsors de CLAC, que abusen de l’adjectiu libre fins a la nàusea, que s’exclamen quan els hi tanquen la plaça de toros, i protesten perquè un dels 120 canals de televisió disponibles catalaneja massa; són els mateixos que es mostren incapaços de moure un dit quan un ministre veta una presentació de Sánchez Pinyol a Holanda, quan la llengua catalana es reprimeix i s’esquartera a cop de decret, quan l’exèrcit amenaça de portar-nos un nou i renovat museu militar, etcètera.

¿Cosmopolites? Ho són tant com una pel.lícula de Paco Martínez Soria.