Començar pel final?

durmiendo en clase

Una reflexió profana sobre l’ensenyament de la història i la literatura a les escoles

M’agradaria parlar d’una qüestió pedagògica, i demano disculpes per l’atreviment: No m’he guanyat mai la vida fent classes (tot i que, com a nét, fill, germà, gendre i marit de mestra alguna cosa se’m deu haver empeltat). En qualsevol cas, també sóc pare d’alumne i com a tal em sento amb el dret d’opinar sobre una qüestió que em té capficat des que feia batxillerat -i no exagero gens ni mica-. Jo vaig ser un alumne de lletres, sense matisos, sense discussió; m’agradava la història, les llengües, la literatura. I detestava les matemàtiques, la física i la química. Quan era més jove, la meva relació amb la gent de ciències basculava entre el menyspreu i el complex d’inferioritat.

És a dir, d’una banda estava convençut que el bàndol correcte era el de les lletres, perquè és on s’estudiava l’home i les seves creacions, sempre sorprenents; mentre que les ciències es cuidaven de les coses i els fenomens de la naturalesa, amb les seves lleis estrictes i amorals. Però, per altra banda, la meva incapacitat per entendre el món físic i l’abstracció matemàtica, i el fet irrebatible que la gent de ciències estudiava molt més -molt, molt més- que la gent de lletres, em donava la incòmoda sensació d’estar-me perdent alguna cosa, d’haver escollit una drecera fàcil i enganyosa.

El cas és que la meva militància en el bàndol de les humanitats va haver de sotmetre’s a dures proves de resistència durant l’EGB, el BUP i el COU. De vegades, a causa de mals professors, però sobretot a causa d’uns plantejaments, uns temaris i una metodologia capaços de desanimar el més entusiasta dels alumnes. Suposo que alguns de vosaltres em podríeu dir tres quarts del mateix de les ciències; però com que jo les ciències les trobava ensopides i fins i tot odioses d’inici, el meu nivell d’exigència no era el mateix, i els professors de mates o de química no m’enervaven, ans al contrari, despertaven la meva compassió. Mentre que veure en acció un mal professor d’història o de literatura em semblava un pecat i un malbaratament de recursos (cont.)

Vaig al tema. A l’escola les matèries se solen estudiar partint de la base. En història i literatura, aquesta base té sempre un component cronològic. Es parteix de la base que s’ha de començar “pel començament”. Això és el que sembla lògic, no? Els fets històrics -i literaris- no es poden entendre aïlladament, sinó com una successió coherent, fonamentada en causes i efectes. Explicar què passava o què s’escrivia a la primera meitat del segle XIX, sense saber què passava i què s’escrivia a finals del segle XVIII, sembla una missió impossible. I els alumnes necessiten saber l’origen de les coses, entendre el seu present a partir del passat, etc.

Però la docència, sobretot si parlem d’alumnat adolescent, pot tenir una altra lògica. Per entendre-la, proposo que ens preguntem: Quin és l’objectiu de conèixer la història? La meva resposta és: Comprendre el present. I quin és l’objectiu de conèixer la literatura? Apreciar-la, i despertar en l’alumne la passió per la lectura.

No és fàcil que nois i noies d’entre 12 i 17 anys assumeixin, de bones a primeres, que comprendre el present i adquirir passió per la lectura són coses prioritàries en la seva animada vida d’adolescent. Per tant, el més normal seria que l’escola no els ho posés difícil; ans al contrari, els haurien d’atreure amb la màxima habilitat de seducció, posant a l’abast els esquers més irresistibles. Enlloc d’això, ¿com iniciem els nostres adolescents en la Història? Doncs els expliquem que la capacitat cranial de certs homínids va evolucionar durant mil.lenis i finalment, en el clímax argumental de la primera avaluació, relatem que els homo sàpiens, en el Neolític, van descobrir l’agricultura. I com els iniciem en la literatura? Fent-los llegir textos religiosos o cavallerescos escrits en un idioma que recorda molt vagament el nostre.

Com a resultat d’aquesta dèria cronològica, els alumnes no aprenen història del segle XX i no llegeixen cap novel.la d’un autor viu, fins just abans d’arribar a la universitat. En molts casos, ni això; els plans d’estudi sovint estan inflats i mai no s’arriba als últims capítols del llibre de text. A mi mateix, ningú no em va explicar la segona república o la guerra civil fins que no vaig arribar a la facultat d’història. ¡I mira que em vaig passar tot el batxillerat esperant amb ànsia que arribés aquell moment!. Per què? Doncs perquè els meus avis havien viscut els bombardeigs de Figueres el 1939, i perquè el Diario de Barcelona que comprava el meu pare parlava del retorn d’un tal Tarradellas. Aquesta era la part de la Història que hi havia al meu entorn. Història real. I a la meva escola ningú no va pensar que la millor manera d’interessar-nos pel passat -la manera de comprendre el present- era connectant el present amb el passat, i això vol dir, sobretot, que si passa algun fet que mereix l’etiqueta de “històric” n’expliquem l’origen; i sobretot, fer que els néts parlin amb els avis. La qual cosa, per cert, és saludable en qualsevol cas (1)

En la Història, el final és el present, i el present no es pot deixar pel final. Si cal començar per la prehistoria, es comença per la prehistòria; no seré jo qui dinamiti dècades de plans d’estudis basats en la cronologia. Però, si més no, des del primer dia cal anar explicant, simultàniament, què els va passar als avis, perquè aquí rau la causa directa del que ens passa a nosaltres. I no cal anar a parar a grans peripècies; la vida quotidiana de fa 70 anys era prou diferent de l’actual per despertar l’interès dels més joves (una vida sense internet i sense mòbils! És el juràssic!). Partint del present i del passat més immediat, podem capbussar-nos en la Història i visitar-la com els submarinistes a alta mar, és a dir, des de  la superfície fins al fons més remot, no pas a l’inrevés.

En literatura, tres quarts del mateix. Si vull animar els meus fills a llegir literatura adulta, no us sembla que ho tindré més fàcil si trio un autor contemporani -Monzó, Montcada, Cabré, Rodoreda, Sales, Riba, Sagarra, tants altres, si ens referim al català- que no pas si, el primer dia del primer curs, segurament sense haver llegit altra cosa que literatura infantil, m’entesto a fer-los empassar el Tirant, La Celestina o els versos d’Ausiàs March? En aquest cas, la cronologia és una enemiga del docent, i pretendre que l’alumne s’enamori de la literatura entaforant-li els clàssics amb un embut, segle rere segle, és una manera inútil de fer passar el clau per la cabota. En el nostre cas, a més, la distància entre el llenguatge dels grans clàssics medievals i el català que ara es parla, com diria en Pitarra, és tan sideral que la connexió em sembla impossible. Fins i tot diria que pot  generar rebuig entre els alumnes menys avesats a la lectura.

És possible que alguna idea similar hagi estat suggerida… i també rebutjada el mateix dia, perquè la pedagogia és un territori molt complicat i segur que tot el que he exposat té derivacions que se m’escapen. Espero que els que en saben disculpin l’atreviment i l’entomin com la reflexió d’un ex alumne i pare inexpert, que estima la història i la literatura, i voldria que els seus fills també ho fessin.

(1) En la seva cèl.lebre Breu història del món, aparentment dirigida a nens i joves, Gombrich manté un estricte ordre cronològic, però enceta el primer capítol així:

“Totes les històries comencen amb hi havia una vegada. La nostra història només parlarà del que hi va haver una vegada. Una vegada vas ser petit i, quan et posaven ben dret, amb prou feines arribaves a la mà de la mare. Una vegada el teu pare i la teva mare també van ser petits. I l’avi i l’àvia. Fa molt de temps, d’això (…) I ells també van tenir avis i àvies, que també van poder dir hi havia una vegada. Sempre cap enrere i cap enrere. Rere cada hi havia una vegada sempre n’hi ha un altre (…) És com un forat sense fons! Així que llançarem una torxa encesa en aquest pou. Caurà lentament, cada cop més i més al fons. I mentre cau il.luminarà les parets del pou. Això mateix passa amb el record, amb què il.luminem el passat.  Primer el nostre, després preguntem a la gent gran, aleshores busquem cartes de persones ja mortes. I així anem il.luminant el passat…”