CAPDEVILA

 

carles-capdevila-redaccio-ferran-forne_1473462838_25487508_1875x1249

El diaria Ara és un diari amb marca, prestigi, tarannà, ànima. I amb premis. I amb milers de subscriptors. Però no té, encara, com la gran majoria dels mitjans de comunicació escrits (en paper i/o digitals) uns ingressos que n’assegurin plenament la seva viabilitat. Cada cop s’hi acosta més, és cert. Però el camí és costerut i la tendència creixent a no informar-se o informar-se de pressa i malament, és a dir, gratis, no ajuda el sector. Això, en Carles Capdevila ja ho sabia cap al 2010 quan em va dir que s’havia ficat en l’aventura de dirigir un nou diari, i que em volia a bord. “Tenim 45 anys, és l’edat de jugar-se-la”, em deia (en Carles i jo som coetanis). I en fi, gràcies a ell, a en Ferran Rodés, a l’Oriol Soler, a una pila de gent, va néixer l’Ara. Ja fa sis anys. Avui el diari rep un altre reconeixement indirecte, a través del Premi Nacional de Comunicació que rebrà en Carles. No és un premi pel diari ni per a la seva direcció; però és evident que hi té a veure, perquè l’Ara és una projecció de la personalitat d’en Carles, de la seva mirada sobre la vida i sobre la gent, que després ens hem acostumat a compartir en el seu article diari, que per mi, que potser hi poso passió d’amic, ja és un format clàssic de la premsa de Barcelona, com la columna de l’Espinàs, els encreuats d’en Màrius Serra o el ninots d’en Farreres. En Carles ha estat capaç d’alçar un article d’aquests cada dia, amb una prosa saborosa i musical, amb una proximitat que només s’entén des de l’empatia i la voluntat de saber dels altres i de comprendre’ls. I ha fet servir les mateixes eines, de vegades, per enlairar el vol i parlar-nos de temes que ens afecten a tots, de qüestions que en diuen hard, de política, economia, cultura i esports, perquè el gust d’en Carles per l’individu no el converteix en un individualista, sinó en un ésser profundament social.

La manera de fer i de dir les coses d’en Carles Capdevila ha amarat tot el diari Ara, de manera ineluctable. Aquest ha estat un diari de dies bons i dies dolents. Alguns dies ha estat coix, maldestre, prim, despistat. Però molts d’altres ha estat brillant, atrevit, empàtic, solidari, curiós, exigent. I sempre –sempre- ha estat un diari sincer, obert al diàleg amb els lectors, compromès amb el país i amb la llengua, mesuradament optimista, i fins i tot -atenció a la paraulota-, benintencionat. En l’antrevista que l’altre dia li feia l’Ester Vera, en Carles defensava aquest adjectiu, que el cinisme dominant acostuma a utilitzar en to burleta. Bé, la recerca de les bones intencions, que en el fons vol dir la recerca de la bona gent, o d’allò de bo que té la gent, és una de les constants dels textos d’en Carles Capdevila. I aquest és també l’adn del diari Ara. D’altres hi hem afegit tonalitats, dèries i criteris. Però el to, allò que fa que un producte tingui personalitat, el va marcar en Carles amb els seus articles; tant o més que amb la seva manera de dirigir, de la qual no en sé tant, perquè no l’he gaudit ni l’he patit com ho han fet els redactors del diari.

En Carles sí que em va patir a mi com a director, fa una colla d’anys, als programes Malalts de Tele (1997-2000) i Set de Notícies (2000). Va venir a l’equip com a guionista –perquè, per si fos poc, és un guionista brillant, amb un sentit de l’humor excels- i després en va ser sotsdirector, la qual cosa volia dir aguantar-me a mi directament, i ho va fer amb exemplar paciència. Cal dir, és clar, que la paciència de vegades era recíproca, perquè ell també té les seves coses; però la única gran evidència de tot això, ara que han passat tants anys, és que, un cop en Carles i jo vem decidir que no volíem estar l’un a les ordres de l’altre, vem continuar igual d’units, vem ajudar-nos sempre que ens vem necessitar, vem compartir idees, anhels i projectes, fins aquell dia del 2010 en què em va demanar que m’incorporés a l’Ara.

En Carles és una veu insubstituïble en el periodisme català. I els seus articles, que de natural són tan precisos com càlids, han agafat una nova volada ara que la malaltia ha entrat en la seva vida, i la vida dels seus estimats, i ha canviat totalment les seves percepcions, les seves pors, la seva manera de rebre i analitzar això que en diem la informació. Sempre li havia agradat escriure sobre la gent que pateix, la gent que lluita i que se supera; ara que, ell també, es defineix com una persona que pateix, la seva lupa és també un mirall; la seva crònica és vivència i les emocions de què parla se’ns apareixen en primera persona. No en un sentit narcisista, sinó en la dimensió més alta del periodisme, la que fa que el cronista es posi en la pell de la societat i dels individus que la integren, doni veu a la seva fragilitat, la seva esperança, la imperiosa necessitat d’explicar en què consisteix estar viu.

Per tot això, en Carles rep premis; però sobretot rep cartes i missatges de lectors que ni tan sols el coneixen, i que malgrat tot senten la irresisitible necessitat de donar-li les gràcies. Que potser es pot obtenir gaire cosa més, en aquesta feina?