Benvingut Mr. Pablo

Essent honestos, el discurs de Pablo Iglesias a Barcelona va molt més enllà que el de qualsevol altre polític espanyol. Ningú més ha parlat tant alt i clar sobre el dret a decidir i sobre el caràcter plurinacional d’Espanya. Però el coletas ha comès aquest diumenge dos errors que segurament li passaran factura. Primer, el seu cop baix cap a David Fernández per l’abraçada del 9N amb Artur Mas. Que el líder de Podemos vingui aquí a burxar la CUP, que porta dècades fent política alternativa al carrer, i que va entrar al Parlament sense trepitjar un plató, resulta difícil de justificar. El segon error és menystenir el president Mas en un moment en què, agradi o no, la seva figura va més enllà de les seves sigles. Iglesias pot comparar Pujol i Rato, pot fins i tot comparar CiU i el PP, com a partits de centre-dreta amb problemes de corrupció. Però comparar Artur Mas amb Esperanza Aguirre, eludint el fet que Mas està a punt de ser processat per intentar consultar els ciutadans, és una cagada de dimensions bíbliques. Primer perquè no connecta amb el sentiment del català mig (excepte amb l’espanyolisme esquerrà més radical). Segon, perquè equiparant Mas i Aguirre, pel simple fet de ser presidentes autonómicos, Iglesias s’empelta del centralisme mental més ranci, de la dialèctica tronada del café para todos. Evidentment, això per tradició té el seu públic, com s’ha demostrat al míting d’avui. Quan González i Guerra venien als mítings del PSC l’exhibició de provincianisme ja era ben depriment. Alguns, en ple 2014, potser esperàvem una altra cosa; potser pensàvem que el país havia canviat. I ha canviat, però no pas tant. Consolem-nos, però: Els que més preocupats estan per la irrupció de Podemos són Miquel Iceta i Albert Rivera. I amb raó.