Amunt els cors

Fullejo un llibre amb fotografies històriques de Figueres. El franquisme, el blanc i negre. Hi busco rastres dels pares i dels avis. Topo amb molts imatges –moltes- de to religiós. Inauguracions, processons, misses, comunions, funerals, celebracions de tota mena. A les festes de precepte, per descomptat; però també en les celebracions teòricament laiques i ciutadanes. Omnipresència de les sotanes, els crucifixos. Olor de ciri fumejant. A les misses, l’església sempre és plena. Les velles beates posen cara pietosa, però molta altra gent seu amb posat de resignació o de tristesa. Hi ha unes cares d’avorriment que desperten compassió. I hi ha ple de nens i nenes imitant els grans, resant, creient.

Quantes misses ens vem haver d’empassar de petits? Quin avorriment més espantós i continuat! Respecto certa mena de fe, però la religiositat entesa com s’entenia durant el franquisme -un fet funcionarial, obligat, tan rutinari i exercit amb tanta desesma per capellans i feligresos- només es pot veure, amb ulls del present, com una terrible cotilla, una barrera mental.

En parlaria amb més distància, però és que la meva família era religiosa (sincerament religiosa) i per tant vaig anar a missa des de la més tendra infància fins a ben entrada l’adolescència, cada diumenge, sense fallar mai. Si penso en la quantitat d’hores que em vaig passar a l’església, mort d’avorriment, m’esgarrifo. Normalment els diumenges érem a Figueres i el ritual dominical consistia en mudar-se, anar a missa, passejar per la Rambla (on els pares s’aturaven constantment a saludar coneguts) i finalment, com a recompensa per un matí soporifer, seure a la terrassa de l’Astoria per fer un vermut –una coca-cola i unes patates, o unes ametlles-. L’avorriment era total. Vivíem a Badalona i, per tant, a Figueres jo no hi tenia amics. Ni un trist cosí.

Però el pitjor de tot era la missa. Quan ara veig el desfici del meu fill, que no s’està quiet ni un moment, em pregunto com era possible que els nens de la meva generació acceptéssim, cada setmana, passar una hora sencera immòbils i en silenci, en un recinte ple de gent gran, senyores perfumades, un orgue sovint desafinat, imatges de sants, i un Crist crucificat que –per passar l’estona- jo observava amb gran atenció i angúnia, imaginant el dolor dels claus als palmells de les seves mans.

Em sabia totes les oracions de memòria –encara més les sé- i dir-les correctament era la única distracció possible en una missa. Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima. Recitar em permetia tenir la sensació que avançàvem cap al final de la inacabable cerimònia. Era un compte enrere; quan acabava el sermó, pensava que ja érem a la meitat. Després del pare nostre, encaràvem la recta final. Després de la comunió, hi havia uns minuts pel rés i després el capellà deia: “Preguem” (de ben petit, un cop vaig entendre “pleguem!” i vaig enfilar la porta de sortida abans d’hora). Finalment, el mossen deia “aneu-vos-en en pau” i jo esbufegava de plaer i buscava la llum del sol a corre-cuita. I així cada diumenge, any rere any. Tones i tones d’avorriment infantil.

Als 16 anys va morir el meu pare. Un parell d’anys abans, durant la seva malaltia, l’hàbit de la missa dominical es va anar relaxant. Començava a ser prou gran per fer la meva els diumenges al matí, i a més la fe de la meva mare va flaquejar. Per tant, de mica en mica vaig poder deslliurar-me de la missa. Només he tornat a l’església per algun casori i algun funeral. Però quan veig una foto en blanc i negre dels anys seixanta o setanta, amb les esglésies plenes de gent ensopida, em ve al cap aquell profond avorriment, aquella tristesa de diumenge al matí, aquella asfixiant atmosfera del franquisme menjaciris. Tant de bo pogués mirar aquella part dela meva infantesa amb certa nostàlgia…

 

PS 1:  Busco a google “nens a missa” i em trobo una entrada en aquest blog d’una mare cristiana de Mallorca (però que viu a Mataró) que es queixa que les misses són massa rígides perquè la canalla s’hi trobi bé. És interessant.

PS2: I enlloc de preocupar-se perquè es buiden les esglésies, el recent sínode sobre la família, en el marc de l’obertura mental que propicia el nou Sant Pare, sembla que permetrà ¡que els divorciats puguin combregar!