Amb il.lusió, Bruno

5525394051_41654dc8f8_b

La televisió és efímera com un sospir. Dues de cada tres estrenes televisives punxen, i les que triomfen ho fan per un temps limitat. Això fa que, a la tele, els equips treballin amb la tensió pròpia de les coses que caduquen d’un dia per l’altre. Això, que és una putada en termes d’estabilitat laboral, permet en canvi que les relacions humanes agafin una gran intensitat, perquè hi ha moltes hores de feina en comú i a la vegada una permanent sensació d’estar escurant una situació inevitablement passatgera, com passa en l’estiueig. El que passa és que al Polònia l’estiueig ha durat, de moment, 10 anys, i ara quan mirem enrere ja hem de posar les llums llargues, i els records sorgeixen d’algun lloc molt profund.

La meva primera trobada amb en Bruno Oro va ser encara anterior, quan fèiem casting d’imitadors per al nostre programa de ràdio i pels espais d’humor que la Júlia Otero ens va encarregar al seu programa Las Cerezas, de TVE. Érem quatre mal comptats i no teníem ni un sostre: les proves es van fer a casa d’en Manel Lucas amb una càmera de video domèstic. En Bruno tenia tot just 25 anys, era insultantment jove per en Queco i per mi. Ens vem gravar improvisant una mica, i més enllà del seu talent amb la veu hi vaig percebre un desvergonyiment, una autoconfiança que sempre més li he envejat. Sobretot perquè jo als 25 anys estava tan carregat de dubtes i complexos, era tan presoner de les mirades dels altres, que en cap cas hagués aconseguit posar-me a fer el pallasso amb la desimboltura que ell va demostrar aquella tarda, davant de desconeguts.

Ben cert que en Bruno té virtuts objectives. És ràpid, té memòria i una gran dicció, sentit de l’espectacle, unes ganes inacabables de riure i fer riure, i una gran gama de registres actorals. Escriu bé i és un músic solvent. A sobre és ben plantat i de casa bona (què més vols?). Al Polònia, ha fet amb els seus personatges autèntiques creacions. El seu Mas i el seu Acebes, la seva Fernández de la Vega, el seu Matias Prats, són sublimacions, una mena de refosa entre el personatge real, el propi actor i un tercer element difícilment identificable, que converteix el resultat final en un esperpent dalinià (l’adn Pitxot hi deu ajudar). Els personatges d’en Bruno són tensos, elèctrics, dotats d’una energia que de vegades expressen demència i de vegades un deix robòtic.

És molt dur per un programa com el nostre prescindir d’un talent com el d’en Bruno. A mi em reca sobretot perdre de vista el gran pallasso que hi ha dins seu: Poques vegades he vist algú amb tantes ganes de riure i de fer riure, dins i fora de la feina. Com que jo tinc el riure fàcil, amb ell he disfrutat com ningú, però també l’he patit. A RAC1, on rèiem com a veritables posseïts, recordo haver respost amb tota mena de reaccions físiques (hiperventilació, tos, ventositats) a causa de la seva incontenible bogeria. També passava a la tele. Tot sovint, quan em veia entrar al plató, entre sketch i sketch, em dedicava una broma privada que tenia a veure amb una faceta desconeguda d’Artur Mas (ho explicaré a les meves memòries). Sempre que em veia se li disparava el ressort d’intentar fer-me riure. A l’inici devia ser per complaure el jefe. Al final ja ho feia pel gust de veure’m doblegat de riure, de demostrar-se que encara tenia aquest poder sobre mi. Perquè jo sóc d’una manera que, si algú em fa riure a consciència, em converteix en el seu esclau. És una feblesa intolerable en el negoci de la comèdia.

En Bruno continua essent insultantment jove, té moltes coses a fer, talent per a fer-les i una curiositat infinita. Fa bé de seguir el seu instint i la seva vocació de posar-se a prova. Jo només puc estar content de veure la col.lecció de farts de riure que m’ha proporcionat. I agraït perquè el Polònia, que és la millor aventura de la meva vida, ha estat més gran gràcies a tipus com ell.