ALS 50 JA NO CAL

N’acabo de fer 50. He tingut un aniversari esplèndid i he pogut deixar de banda la crisi existencial que, segons el tòpic, acompanya l’efemèride. En part ho he aconseguit gràcies al meu temperament neguitós, que em porta a anticipar els problemes; la crisi dels 50 l’estic vivint ben bé des dels 45. Ho tinc tot dit i pensat sobre les conseqüències d’una fita temporal tan significada. Cada decisió esdevé trascendent perquè s’escurça el marge per ajornar o rectificar, etcètera. Tinc al cap al rellotge biològic, i si me’n distrec, és el meu cos el que -cada cop més sovint- em recorda la factura dels anys acumulats.

Fer-ne 50 és divertit i bonic, un moment en què, per poc que t’ho hagis merescut, la gent propera et recorda que t’estima. El dia de l’aniversari la gent està per tu. El problema és fer-ne 50 i una setmana, com em passa a mi avui. Constatar que aquest número 5 ja no marxarà, que anem cap als 51. En aquesta fase estic ara, gronxant-me amb la nostàlgia, en part per força i en part de bon grat (¿per què ens agrada tan recordar i enyorar?) i m’adono que comença a sovintejar en les meves converses una expressió verinosa, però aparentment anodina: “Ja no cal”.

Els 50 és una edat en què tens la sensació que estàs fet, completat. Que, per bé o per mal, ja no canviaràs gaire. Que no cal canviar, de fet. És una sensació confortable i frustrant, tot a l’hora. Confortable, perquè deixes enrere la permanent insatisfacció de la joventut, l’ànsia per trencar límits i demostrar el teu potencial a tu i als altres, la sorpresa permanent, l’error que permet avançar i millorar. Confortable perquè tens la sensació (segurament falsa) que has arribat a copsar els mecanismes que regeixen la vida, el joc social, etcètera. Et disposes a relaxar-te convençut que la fase d’aprenentatge ha acabat.

Però és un miratge. Tot d’una, la serenor aparent es torna agre, aquest ja no cal esdevé un sospir resignat, pre-funerari. Els 50 ja no és el repòs del guerrer sinó la jubilació de l’aspirant a qui se li ha covat l’arròs. A tots se’ns ha covat algun arròs, o gairebé tots. I no fa gaire pensàvem com posar-hi remei; ara, ja no cal.

No cal patir. No cal agradar. No cal angoixar-se. No cal aprendre a fer anar la nova maquineta. No cal estar a la última. No cal exhibir. No cal invertir. No cal planificar. No cal preguntar-se sobre la felicitat. No cal preocupar-se perquè els ideals no s’acompleixen. ¿És això una invitació a la placidesa? Segur. Però en paguem un preu. Quan cau l’exigència i el neguit, immediatament arriba una desagradable sensació d’estar fora de la cursa, apartat de la conversa, fent via de forma feixuga al carril dels camions; s’ha acabat la partida de tennis i ens quedem a la pista només pilotejant. Fem cops de raqueta sense esma; no cal guanyar el punt.

Aquesta placidesa no té res de plàcid. Les coses importants s’han de cobrar el nostre esforç a l’edat que sigui. Prometo, doncs, intentar que les coses em calguin tants anys com sigui possible.