Agnosticisme, si us plau

Entre el nacional-catolicisme de Franco i el neopuritanisme actual, hi va haver un parell de lustres liberals i descreguts, en què cadascú pensava el que li donava la gana i contemplava encuriosit les dèries i les creences dels altres. Abans d’això, quan jo era petit, coexistien dues moralines, una d’oficial (la del franquisme declinant) i una d’alternativa (la dels hippies). Era molt més fàcil simpatitzar amb aquesta última, perquè implicava sexe i drogues, pau i amor, i un desordre organitzatiu que feia del moviment no pas una religió laica, sinó una teranyina flexible que tenia com a factor comú el rebuig a l’autoritarisme oficial. Després van venir els 80, democràtics, socialistes, pujolistes, cada cop més pròspers, i tots ens vem tornar postmoderns. Ens rèiem de la ingenuïtat dels nostres germans grans hippies, i com si fóssim vells adolescents, reivindicàvem l’hedonisme, l’egoïsme. Ens feien riure els míssils de Reagan, les proclames de Khomeini, i fins i tot la caiguda del mur de Berlin ens va semblar el lògic corol.lari del triomf de la no-ideologia, i també el final de la història, dels ideals i de les quimeres. La cosa va continuar igual més o menys fins a l’11S (del 2001), en què el sofriment es va globalitzar, vem decidir que tots els problemes mundials eren nostres, i van florir les ONG’s, que era com una revifada hippie però amb ordre, objectius, pressupostos.

Jo vaig ser jove als 80 i després em vaig sentir desafortunat per haver format part de la generació dels egoistes postmoderns, dels que no volien sentir a parlar d’un món millor. Ara, però, tinc moments de nostàlgia on visualitzo aquells anys com una etapa buida però lliure, tolerant a base de resignació. Després ha passat de tot, sobretot la crisi econòmica, i de l’emprenyada n’ha sortit la nova política, la nova esquerra i -a casa nostra- l’independentisme; són conceptes que em resulten més o menys simpàtics, però em generen estrès, perquè tendeixen al dogma, fins i tot prenen la forma d’un nou puritanisme progressista; tot plegat em fa enyorar la dolça inconsciència de la postmodernitat. El moment present és un moment de conviccions fortes, i històricament les conviccions han tingut una tremenda tendència a la imposició a través de la propaganda. Avui dia, com que la propaganda cavalca al damunt de la tecnologia de la informació, el seu efecte és omnipresent i devastador.

L’independentisme, moviment que m’inclou, té el mateix problema que tots els moviments d’alliberament nacional, és a dir, la necessitat de fiscalitzar les emocions. Per molt que hi posem arguments socials, econòmics o d’infrastructures, la clau de volta de l’independentisme és i serà el sentiment de pertinença a un determinat col.lectiu, i això ateny la identitat dels individus. Ho hem vestit molt bé, ho hem fet molt plural, molt bilingüe i molt lligat a conceptes neutrals com dignitat o benestar. A les grans manis de la Diada s’ha vist més Catalunya real que enlloc més del país. Però no importa que siguis transversal si després intentes imposar la transversalitat amb calçador, a tota hora, amb qualsevol excusa, acusant els altres de no ser tan transversals com tu… L’independentisme ha estat durant un segle i mig una ideologia de catacumbes, i el seu èxit actual, guanyat a pols, l’ha portat cap a una exaltació diària, estrident, farcida d’himnes i símbols, que se li gira en contra. L’independentisme necessita governar, instal.lar-se, fer-se normal. Aquest dia arribarà, espero.

També hi ha l’exaltació de la nova esquerra, comprensible igualment en termes històrics: Des de la caiguda del mur, el món situat a l’esquerra de la socialdemocràcia havia quedat arraconat en el soterrani dels derrotats de la història, sota la bota del liberalisme universal. És normal que els hereus del comunisme i del món llibertari s’inflin com a paons després de la fallida del capitalisme ultraliberal. És normal que no se’n sàpiguen avenir, de tenir una companya a l’alcaldia de Barcelona, de guanyar les eleccions generals a Catalunya. Però les seves conviccions són, com a mínim, tan granítiques com les dels independentistes. I a diferència d’ells, ja saben el que és l’hegemonia cultural (la que tenia el PSUC) i, redéu, com la trobaven a faltar. L’intervencionisme del món dels comuns va més enllà de l’emotivitat de les estelades: Porta al darrere tota una visió del món i una arquitectura moral. L’independentisme vol un continent; els comuns volen un contingut. Fiquen la banya a tot arreu: El model familiar, el paper de la dona, l’oci, el sexe, la religió, la memòria, l’alimentació, els models productius, les relacions laborals, la participació ciutadana, el concepte de propietat, la solidaritat, les relacions internacionals… Tot plegat genera una maquinària propagandística que revela la voluntat d’una hegemonia que només és popular mentre quedi clar qui és classe popular i qui no ho és, cosa que donaria per un altre article.

I la dreta, no té la culpa de res? La dreta és autoritària però liberal, valora la llibertat individual i recela del paternalisme intervencionista de l’Estat. En part és per tarannà i en part és per l’escepticisme dels qui pensen que els mals de la humanitat no tenen remei. Aquesta filosofia és més interclassista del que pugui semblar. Es basa en la desligitimació del poder públic, tant de moda pels escàndols de corrupció, que semblen justificar un individualisme defensiu i, finalment, el frau fiscal (quien roba a un ladrón…). Aquest liberalisme, en la seva expressió més alegre, per moments resulta simpàtic i antigregari, però no deixa de ser la justificació moral de les desigualtats inevitables, de la hipocresia moral i dels comportaments dineraris egoistes o directament il.legals.

L’avantatge de les dretes és que són més pràctiques que idealistes, i per tant tendeixen a donar menys la tabarra. Les esquerres, i en el nostre cas també l’independentisme, es nodreixen d’un cert idealisme i no poden evitar l’apostolat.

Aquest estiu, la febrada dels indies i els comuns ha fet que, enlloc de repartir estopa a l’enemic comú –la dreta espanyolista- uns i altres s’estomaquin a les xarxes com ho fan només aquells que tenen conviccions fortes. Els que tenen fe. I jo, ara mateix, agrairia una mica d’agnosticisme. Davant d’un vermut amb olives, per exemple. ¿És possible, això, sense tornar-se de dretes?