Afterglow (Genesis, 1977)

Hi ha cançons de Genesis que m’enlairen l’ànim, d’altres que m’inquieten, moltes altres que escolto amb certa indiferència. N’hi ha una, però, que acostumo a escoltar amb atenció preferent des que la vaig sentir per primer cop -un llunyà 1979- perquè, per mi (i per molts altres fans de Genesis, com he descobert després), és un petit compendi de les millor virtuts del grup. La cançó es diu Afterglow, i forma part del disc Wind & Wüthering (1977), el segon després del traumàtic escapçament que va suposar la fugida del líder del grup Peter Gabriel, en camí cap a una prolífica carrera en solitari.

Els més puristes potser trobaran un sacrilegi destacar una canço de l’època post-Gabriel. En la història de Genesis, Peter Gabriel és l’heroi sacrificat i Phil Collins el dolent oficial que va portar el grup des del rock simfònic de culte al vulgar pedestal del pop més intrascendent. Però entre aquest alfa i omega van passar trenta anys, una evolució pausada; i dins d’aquest un llarg camí hi ha una mena d’interregne rutilant, que va des de l’adéu de Gabriel el 1975 a la no menys important sortida d’escena del guitarrista Steve Hackett, dos anys després. Hackett era i és un jugador d’equip, un guitarrista que contribuïa decisivament al so de conjunt. Se’n va anar fart que es prestés poca atenció a les seves idees. Reduït a trio, Genesis va emprendre decididament el camí del pop, dels singles i del protagonisme de Collins, que ben aviat esdevindria una pop-star.

En aquest curt període com a quartet, Genesis va parir tres discos meravellosos, dos en estudi i un en directe. No hi trobem la veu ni la personalitat expansiva de Peter Gabriel, substituïda per una sonoritat més compacta i per la maduresa creativa de Tony Banks, el teclista del grup (íntim amic d’infantesa de Gabriel, i potser també per això el seu màxim rival creatiu a Genesis). Afterglow, justament, és una peça composada en solitari per Banks, una balada que sorgeix del seu piano. Però la feina de conjunt la va farcir i amplificar, donant-li gairebé el to d’un himne. Una idea simple amb un revestiment solemne -com en les millors cançons de Genesis-. Per mi, la millor versió del tema és la que sona al doble directe Seconds Out. Cal dir que la doble bateria, habitual en els concerts de Genesis des que Collins va fer-se amo del micro, hi ajuda bastant.

Tony Banks va dir posteriorment que va compondre la cançó “gairebé en el temps que es triga a interpretar-la”, i realment la idea base és aparentment senzilla, però d’una gravetat molt evocadora. La lletra també és melancònica i li escau, perquè tot i remetre’ns a un escenari post-apocalípic, és molt tendra i directa, no descriu la devastació ambiental sinó la més íntima, la de la persona que busca l’amor perdut entre les runes. Like the dust that settles all aroud me, I must find a new home. En la segona estrofa tota la melodia s’enfila un to i ens adonem que anem cap al clímax, que es remata amb gran protagonisme de la bateria i dels sentititzadors en un final de polifònic i apoteòsic. La rellevància del tema tant pel grup com pels fans explica que Afterglow hagi format part del repertori de pràcticament totes les gires de Genesis, fins a convertir-se en un moment esperat i àlgid en cada concert.

Molts anys després d’estrenar la cançó, Banks i Collins la van interpretar en versió unplugged, només amb veu i piano; i és en aquest format tan despullat que les virtuts d’Afterglow se’ns mostren de forma més transparent i directa. Sense artificis, amb tota la força que n’han fet un clàssic. I també una de les cançons de la meva vida.