26 apunts sobre l’humor

Els responsables del post-grau sobre guió i realització de programes d’humor, que per primera vegada ha dut a terme Minoria Absoluta amb Blanquerna (Univ. Ramon Llull), em van demanar de fer una xerrada inaugural sobre l’humor polític. Davant la impossibilitat de fer un relat coherent i trenat sobre una matèria tan voluble, vaig decidir enumerar una sèrie de preceptes dictats per  l’experiència professional i per l’experiència (més dilatada encara) com a espectador. Els comparteixo amb tots plegats, i aprofito per desitjar-vos un molt bon Nadal.

  1. Amb l’humor passa com amb el sexe, és millor no parlar-ne, sinó practicar-lo. Tant en la vida, com en la professió.
  2. El sentit de l’humor és necessari però no suficient per dedicar-se a l’humor com a feina.
  3. El sentit de l’humor no té res a veure amb tenir bon humor o mal humor. No té res a veure, tampoc, amb ser feliç.
  4. L’humor és una tècnica, però només en part. Ningú no sap exactament perquè una cosa fa gràcia, i això és absolutament meravellós.
  5. L’humor i la rialla no són el mateix. Podem riure sense humor, i a l’inrevés. Però la rialla crea una clima humorístic i genera un contagi. Per això als programes d’humor se solen posar riures enllaunats…
  6. L’humor no és una eina personal, sinó una eina social. Busquem el riure de l’altre. Per tant, l’altre (el seu criteri) importa.
  7. Com a eina social, l’humor és un element atmosfèric, un reflex de comportament socials i d’estat d’ànim: Per això és legítim de posar etiquetes nacionals a l’humor, tot i que la globalització cada cop les fa més difícils d’aplicar.
  8. Bona part de les trames humorístiques es deriven encara de tres principis clàssics: Exageració, inversió, contrast.
  9. Hi ha una quarta variable, que és l’estirabot o la sortida per la tangent. És la preferida de l’humor de l’absurd. Té bona fama, però sovint és un recurs davant la impotència de l’humorista.
  10. El límit de la gràcia és la desgràcia. Però la desgràcia no és fàcil d’objectivar.
  11. Està bé que l’humor transgredeixi, però no que la transgressió s’utilitzi com a coartada per la falta de comicitat: Transgredir és molt més fàcil que fer gràcia.
  12. La televisió és una indústria i un mercat; l’humor televisiu ha d’entendre les regles i les servituds de les dinàmiques industrials i mercantils.
  13. Excepte algunes notables excepcions, l’humor televisiu és una feina d’equip i per tant remet a l’autoria col.lectiva.
  14. Però les decisions col.lectives impliquen pacte, i el pacte afavoreix sovint les opcions més neutres, menys arriscades. Per tant, cal lideratge a l’hora de prendre decisions. No cal que tot faci gràcia a tot un equip.
  15. L’ús del llenguatge adequat és fonamental. Entendre el registre, el perfil de l’audiència, etc. A la TV la precisio i l’economia verbal són imprescindibles.
  16. L’humor no és només cosa de guionistes. Si els equips tècnics i artístics no entenen la gràcia del que fan, farà menys gràcia.
  17. La comicitat no està només “escrita”. Un gest, una pausa, un tipus de pla, un efecte de so, poden sublimar o enterrar un gag.
  18. Les peces humorístiques no són llargues o curtes; es fan llargues o curtes. El ritme accelerat en TV se sol utilitzar per tapar mancances.
  19. Molts sketchos són llargs senzillament perquè el guionista no sap com acabar-los en punta. Millor que no hi hagi final (a l’estil de Monty Python) que no pas un mal (i tardà) final.
  20. L’humor polític és un complement necessari de la política. La paròdia simplifica i exagera, però això no vol dir que frivolitzi; sovint desemmascara i, gairebé sempre, desdramatitza.
  21. La paròdia es basa en un principi de les arts marcials: Aprofitar la força de l’adversari en contra seva, convertint-la en feblesa. (Peter Berger)
  22. L’humor és el contrari de la solemnitat. Per això la paròdia política casa tant bé. Himnes, banderes, ideologies, protocol, són terreny abonat per la sàtira.
  23. L’humorista polític té dues opcions: Fer humor ideològic, que és una forma de propaganda, o fer humor total sobre (i contra) la política, buscant la part rissible de tot poder i tota ideologia.
  24. Per mi la segona opció és la més atractiva. Però és molt difícil no caure en la propaganda, encara que sigui de forma inconscient.
  25. L’assignatura pendent de l’humor polític és acostar-se a un poder molt més difícil d’assenyalar i de parodiar: L’elit econòmica i financera.
  26. L’humor polític és humor sobre nosaltres mateixos. George Bernard Shaw, després d’assistir a l’estrena d’una obra d’Oscar Wilde especialment satírica, descriu així la reacció del públic. “Els seus textos els fan riure sense ganes; estan irritats, com una criatura enrabiada que algú fa riure sense voler al mig d’una rebequeria infantil”.