L’equip de Badalona

Finalment, i després de molt d’estira-i-arronsa, s’ha produït l’acord entre l’ajuntament de Badalona i el Joventut, que permetrà al club verd-i-negre cobrir part del seu deute i continuar batallant per tenir un lloc en l’elit del bàsquet. En paral·lel s’ha fet públic un estudi que quantifica l’impacte de marca que la Penya suposa per Badalona, i l’ampli suport dels badalonins a una actitud proactiva de l’ajuntament en favor de l’entitat amb més projecció de la ciutat.

El bàsquet espanyol és un esport malalt que ha experimentat una bombolla econòmica. Ara s’està tornat a situar en els paràmetres que li són propis, cosa que farà que clubs com la Penya, si es gestionen bé, puguin sobreviure, tot i que l’accés al podi dels campions li quedarà molt lluny, perquè no té ni un club de futbol al darrere, com el Barça i el Madrid, ni un tractament fiscal favorable, com passa amb els equips canaris i bascos, ni una caixa d’estalvis, com l’Unicaja, ni un propietari amb capacitat de despesa -com és el cas del València, per exemple-. Però la Penya pot seguir lluitant en favor els seus objectius fundacionals: Promocionar el nom de la ciutat, afavorir la pràctica de l’esport entre els joves i formar nous valors del bàsquet.

L’acord entre el club i la ciutat preveu que l’ajuntament passi a integrar-se en el consell d’administració del club. És una bona notícia. Crec que aquest matrimoni s’hauria d’aprofundir més, i la millor manera de visualitzar-ho seria canviant el nom oficial del club. De moment, la Penya continua dient-se “Club Joventut Badalona”, i fins ara tots els acords amb els espònsors han permès mantenir el cognom “Joventut” (actualment, Divina Seguros Joventut), però el nom de la ciutat ha quedat cada cop més relegat, i a la samarreta hi apareix de forma testimonal a la part de sota del darrere de la samarreta.

El més normal seria que el nom de l’equip -el que ha d’aparèixer a la premsa, a l’equipació, etc- portés el nom de la ciutat. Tinc molt d’apreci al nom de “Joventut” (tot i que no conec a cap badaloní que l’utilitzi per referir-se al club, tots en diem “la Penya”). Però posats a fer un sacrifici, preferiria que l’equip es digués “Divina Seguros Badalona”. Seria la millor manera d’agrair a l’ajuntament (i a la ciutat) la seva cooperació. I seria una bona manera de fer justícia a allò que sempre deia el senyor Estruch, soci fundador del club: “Volíem que el nom de Badalona fos conegut arreu del món”.

 

 

 

CAPDEVILA

 

carles-capdevila-redaccio-ferran-forne_1473462838_25487508_1875x1249

El diaria Ara és un diari amb marca, prestigi, tarannà, ànima. I amb premis. I amb milers de subscriptors. Però no té, encara, com la gran majoria dels mitjans de comunicació escrits (en paper i/o digitals) uns ingressos que n’assegurin plenament la seva viabilitat. Cada cop s’hi acosta més, és cert. Però el camí és costerut i la tendència creixent a no informar-se o informar-se de pressa i malament, és a dir, gratis, no ajuda el sector. Això, en Carles Capdevila ja ho sabia cap al 2010 quan em va dir que s’havia ficat en l’aventura de dirigir un nou diari, i que em volia a bord. “Tenim 45 anys, és l’edat de jugar-se-la”, em deia (en Carles i jo som coetanis). I en fi, gràcies a ell, a en Ferran Rodés, a l’Oriol Soler, a una pila de gent, va néixer l’Ara. Ja fa sis anys. Avui el diari rep un altre reconeixement indirecte, a través del Premi Nacional de Comunicació que rebrà en Carles. No és un premi pel diari ni per a la seva direcció; però és evident que hi té a veure, perquè l’Ara és una projecció de la personalitat d’en Carles, de la seva mirada sobre la vida i sobre la gent, que després ens hem acostumat a compartir en el seu article diari, que per mi, que potser hi poso passió d’amic, ja és un format clàssic de la premsa de Barcelona, com la columna de l’Espinàs, els encreuats d’en Màrius Serra o el ninots d’en Farreres. En Carles ha estat capaç d’alçar un article d’aquests cada dia, amb una prosa saborosa i musical, amb una proximitat que només s’entén des de l’empatia i la voluntat de saber dels altres i de comprendre’ls. I ha fet servir les mateixes eines, de vegades, per enlairar el vol i parlar-nos de temes que ens afecten a tots, de qüestions que en diuen hard, de política, economia, cultura i esports, perquè el gust d’en Carles per l’individu no el converteix en un individualista, sinó en un ésser profundament social.

La manera de fer i de dir les coses d’en Carles Capdevila ha amarat tot el diari Ara, de manera ineluctable. Aquest ha estat un diari de dies bons i dies dolents. Alguns dies ha estat coix, maldestre, prim, despistat. Però molts d’altres ha estat brillant, atrevit, empàtic, solidari, curiós, exigent. I sempre –sempre- ha estat un diari sincer, obert al diàleg amb els lectors, compromès amb el país i amb la llengua, mesuradament optimista, i fins i tot -atenció a la paraulota-, benintencionat. En l’antrevista que l’altre dia li feia l’Ester Vera, en Carles defensava aquest adjectiu, que el cinisme dominant acostuma a utilitzar en to burleta. Bé, la recerca de les bones intencions, que en el fons vol dir la recerca de la bona gent, o d’allò de bo que té la gent, és una de les constants dels textos d’en Carles Capdevila. I aquest és també l’adn del diari Ara. D’altres hi hem afegit tonalitats, dèries i criteris. Però el to, allò que fa que un producte tingui personalitat, el va marcar en Carles amb els seus articles; tant o més que amb la seva manera de dirigir, de la qual no en sé tant, perquè no l’he gaudit ni l’he patit com ho han fet els redactors del diari.

En Carles sí que em va patir a mi com a director, fa una colla d’anys, als programes Malalts de Tele (1997-2000) i Set de Notícies (2000). Va venir a l’equip com a guionista –perquè, per si fos poc, és un guionista brillant, amb un sentit de l’humor excels- i després en va ser sotsdirector, la qual cosa volia dir aguantar-me a mi directament, i ho va fer amb exemplar paciència. Cal dir, és clar, que la paciència de vegades era recíproca, perquè ell també té les seves coses; però la única gran evidència de tot això, ara que han passat tants anys, és que, un cop en Carles i jo vem decidir que no volíem estar l’un a les ordres de l’altre, vem continuar igual d’units, vem ajudar-nos sempre que ens vem necessitar, vem compartir idees, anhels i projectes, fins aquell dia del 2010 en què em va demanar que m’incorporés a l’Ara.

En Carles és una veu insubstituïble en el periodisme català. I els seus articles, que de natural són tan precisos com càlids, han agafat una nova volada ara que la malaltia ha entrat en la seva vida, i la vida dels seus estimats, i ha canviat totalment les seves percepcions, les seves pors, la seva manera de rebre i analitzar això que en diem la informació. Sempre li havia agradat escriure sobre la gent que pateix, la gent que lluita i que se supera; ara que, ell també, es defineix com una persona que pateix, la seva lupa és també un mirall; la seva crònica és vivència i les emocions de què parla se’ns apareixen en primera persona. No en un sentit narcisista, sinó en la dimensió més alta del periodisme, la que fa que el cronista es posi en la pell de la societat i dels individus que la integren, doni veu a la seva fragilitat, la seva esperança, la imperiosa necessitat d’explicar en què consisteix estar viu.

Per tot això, en Carles rep premis; però sobretot rep cartes i missatges de lectors que ni tan sols el coneixen, i que malgrat tot senten la irresisitible necessitat de donar-li les gràcies. Que potser es pot obtenir gaire cosa més, en aquesta feina?

Agnosticisme, si us plau

Entre el nacional-catolicisme de Franco i el neopuritanisme actual, hi va haver un parell de lustres liberals i descreguts, en què cadascú pensava el que li donava la gana i contemplava encuriosit les dèries i les creences dels altres. Abans d’això, quan jo era petit, coexistien dues moralines, una d’oficial (la del franquisme declinant) i una d’alternativa (la dels hippies). Era molt més fàcil simpatitzar amb aquesta última, perquè implicava sexe i drogues, pau i amor, i un desordre organitzatiu que feia del moviment no pas una religió laica, sinó una teranyina flexible que tenia com a factor comú el rebuig a l’autoritarisme oficial. Després van venir els 80, democràtics, socialistes, pujolistes, cada cop més pròspers, i tots ens vem tornar postmoderns. Ens rèiem de la ingenuïtat dels nostres germans grans hippies, i com si fóssim vells adolescents, reivindicàvem l’hedonisme, l’egoïsme. Ens feien riure els míssils de Reagan, les proclames de Khomeini, i fins i tot la caiguda del mur de Berlin ens va semblar el lògic corol.lari del triomf de la no-ideologia, i també el final de la història, dels ideals i de les quimeres. La cosa va continuar igual més o menys fins a l’11S (del 2001), en què el sofriment es va globalitzar, vem decidir que tots els problemes mundials eren nostres, i van florir les ONG’s, que era com una revifada hippie però amb ordre, objectius, pressupostos.

Jo vaig ser jove als 80 i després em vaig sentir desafortunat per haver format part de la generació dels egoistes postmoderns, dels que no volien sentir a parlar d’un món millor. Ara, però, tinc moments de nostàlgia on visualitzo aquells anys com una etapa buida però lliure, tolerant a base de resignació. Després ha passat de tot, sobretot la crisi econòmica, i de l’emprenyada n’ha sortit la nova política, la nova esquerra i -a casa nostra- l’independentisme; són conceptes que em resulten més o menys simpàtics, però em generen estrès, perquè tendeixen al dogma, fins i tot prenen la forma d’un nou puritanisme progressista; tot plegat em fa enyorar la dolça inconsciència de la postmodernitat. El moment present és un moment de conviccions fortes, i històricament les conviccions han tingut una tremenda tendència a la imposició a través de la propaganda. Avui dia, com que la propaganda cavalca al damunt de la tecnologia de la informació, el seu efecte és omnipresent i devastador.

L’independentisme, moviment que m’inclou, té el mateix problema que tots els moviments d’alliberament nacional, és a dir, la necessitat de fiscalitzar les emocions. Per molt que hi posem arguments socials, econòmics o d’infrastructures, la clau de volta de l’independentisme és i serà el sentiment de pertinença a un determinat col.lectiu, i això ateny la identitat dels individus. Ho hem vestit molt bé, ho hem fet molt plural, molt bilingüe i molt lligat a conceptes neutrals com dignitat o benestar. A les grans manis de la Diada s’ha vist més Catalunya real que enlloc més del país. Però no importa que siguis transversal si després intentes imposar la transversalitat amb calçador, a tota hora, amb qualsevol excusa, acusant els altres de no ser tan transversals com tu… L’independentisme ha estat durant un segle i mig una ideologia de catacumbes, i el seu èxit actual, guanyat a pols, l’ha portat cap a una exaltació diària, estrident, farcida d’himnes i símbols, que se li gira en contra. L’independentisme necessita governar, instal.lar-se, fer-se normal. Aquest dia arribarà, espero.

També hi ha l’exaltació de la nova esquerra, comprensible igualment en termes històrics: Des de la caiguda del mur, el món situat a l’esquerra de la socialdemocràcia havia quedat arraconat en el soterrani dels derrotats de la història, sota la bota del liberalisme universal. És normal que els hereus del comunisme i del món llibertari s’inflin com a paons després de la fallida del capitalisme ultraliberal. És normal que no se’n sàpiguen avenir, de tenir una companya a l’alcaldia de Barcelona, de guanyar les eleccions generals a Catalunya. Però les seves conviccions són, com a mínim, tan granítiques com les dels independentistes. I a diferència d’ells, ja saben el que és l’hegemonia cultural (la que tenia el PSUC) i, redéu, com la trobaven a faltar. L’intervencionisme del món dels comuns va més enllà de l’emotivitat de les estelades: Porta al darrere tota una visió del món i una arquitectura moral. L’independentisme vol un continent; els comuns volen un contingut. Fiquen la banya a tot arreu: El model familiar, el paper de la dona, l’oci, el sexe, la religió, la memòria, l’alimentació, els models productius, les relacions laborals, la participació ciutadana, el concepte de propietat, la solidaritat, les relacions internacionals… Tot plegat genera una maquinària propagandística que revela la voluntat d’una hegemonia que només és popular mentre quedi clar qui és classe popular i qui no ho és, cosa que donaria per un altre article.

I la dreta, no té la culpa de res? La dreta és autoritària però liberal, valora la llibertat individual i recela del paternalisme intervencionista de l’Estat. En part és per tarannà i en part és per l’escepticisme dels qui pensen que els mals de la humanitat no tenen remei. Aquesta filosofia és més interclassista del que pugui semblar. Es basa en la desligitimació del poder públic, tant de moda pels escàndols de corrupció, que semblen justificar un individualisme defensiu i, finalment, el frau fiscal (quien roba a un ladrón…). Aquest liberalisme, en la seva expressió més alegre, per moments resulta simpàtic i antigregari, però no deixa de ser la justificació moral de les desigualtats inevitables, de la hipocresia moral i dels comportaments dineraris egoistes o directament il.legals.

L’avantatge de les dretes és que són més pràctiques que idealistes, i per tant tendeixen a donar menys la tabarra. Les esquerres, i en el nostre cas també l’independentisme, es nodreixen d’un cert idealisme i no poden evitar l’apostolat.

Aquest estiu, la febrada dels indies i els comuns ha fet que, enlloc de repartir estopa a l’enemic comú –la dreta espanyolista- uns i altres s’estomaquin a les xarxes com ho fan només aquells que tenen conviccions fortes. Els que tenen fe. I jo, ara mateix, agrairia una mica d’agnosticisme. Davant d’un vermut amb olives, per exemple. ¿És possible, això, sense tornar-se de dretes?

Un enfrontament orquestrat

Sembla que hi ha molta gent interessada en construir un mur de formigó entre els dos vectors polítics més actius en el nostre país, és a dir, l’independentisme i l’esquerra postcomunista i postllibertària, que familiarment coneixem com els comuns. No cal dir que aquest enfrontament afavoreix, sobretot, els sectors més immobilistes, els que defensen l’statu quo –PP, PSC i C’s- però no se’ls en pot donar la culpa, perquè la llavor d’aquesta batussa ideològica rau en els seus propis protagonistes, en el seu instint caïnita i en la seva atàvica rivalitat.

Aquest estiu estem assistint a una atèntica catarata de despropòsits verbals i simbòlics, atiats sobretot pels comuns, amb l’objectiu d’apoderar-se del relat predominant. No intento dir que JxS, ERC o el nou PDC no hi hagin pres part, sovint amb mala llet, però qui està atiant la polèmica (jo diria que de forma orquestrada, tot i que no en tinc proves) són els comuns, i en tenen motius: Després de nou mesos de cojuntura “espanyola” i de dues victòries electorals consecutives d’En Comú Podem, ja és evident que l’assalt de Podemos al poder ha fracassat, i que les perspectives de canvi a Espanya han desaparegut. És més: S’apropa un govern reaccionari i anticatalanista. Aquest fet lesiona l’argumentari d’En Comú Podem, que va captar vot divers (també sobiranista) prometent canvi institucional i referèndum d’autodeterminació. I ara, doncs, ens trobem a les portes d’una cojuntura “catalana”, amb el Parlament com a centre d’atenció (allà on els comuns presenten la seva pitjor cara, la de CSQEP), i el colauisme mantenint una precària equidistància entre el bloc sobiranista majoritari i les diverses minories unionistes, que van de bracet de tots els poders de l’Estat.

Els comuns saben que en aquest esquema es veuen obligats a anar a remolc, i voldrien marcar la pauta. Però només un col.lapse de la legislatura catalana els ho podria permetre. Si la CUP i JxS partissin peres, Colau i Domènech podrien sortir a la palestra a denunciar la via morta de l’independentisme unilateral, i la partida tornaria a començar. Però és difícil que tot això passi, encara que amb la CUP és impossible fer previsions -ja se sap que els seus acords tendeixen a “mutar”-. I no hem d’oblidar que JxS és una coalició de partits rivals, i que el nou PDC té la urgència de marcar perfil propi, cosa que podrà fer, sobretot, distanciant-se de la CUP i els comuns. Però hi ha massa en joc, i massa a perdre, com per pensar en un avançament electoral. Una altra cosa és què passarà amb el famós full de ruta, sobretot si es precipita el conflicte jurisdiccional amb l’Estat espanyol.

Passi el que passi d’aquí a Nadal, la millor basa de la majoria sobiranista és la convocatòria d’un referèndum immediatament després que s’aprovin les anomenades lleis de desconnexió –les que han de permetre visualitzar com s’aplicaria un eventual vot favorable a la independència-. Ni el 9N, ni les eleccions “plebiscitàries” han resultat ser un exercici transparent de l’autodeterminació, que és el més just i el més homologable internacionalment. (Hem perdut un temps preciós, per les maniobres dilatòries d’Artur Mas, i pel poc pes d’ERC en la definició de l’estratègia). Ben cert, donar aquest pas vol dir obrir el conflicte. Però el full de ruta és conflictiu per definició. Els que diuen que la Generalitat no tindrà les eines per a fer el referèndum, ¿creuen que sí que les tindrà per declarar la independència i assumir tot el poder polític a Catalunya?. Si el conflicte –per desgràcia- és inevitable, més val que sigui per defensar el vot lliure dels catalans. Això, lògicament, és el que més por fa als comuns, que no volen trobar-se en la disjuntiva de donar suport a Puigdemont (el president “de dretes”) o bé aliniar-se amb l’Estat en la repressió d’una iniciativa democràtica.

Això podria explicar l’hostilitat que molts dirigents dels comuns han exhibit en les últimes setmanes, sobretot en el terreny simbòlic (la batalleta del Born, l’emergència d’un discurs perilosíssim que intenta confrontar la Catalunya burgesa, catalanoparlant i independentista, a una altra Catalunya obrera, castellanoparlant i esquerrana). Aquests episodis lamentables han fet emergir l’esperit de Lerroux i de la FAI, que tanta bona gent (en el PSUC, per exemple) havia contribuït a enterrar. Jordi Guillot, supervivent d’ICV, va renegar de la matança de 1714 contraposant-la a la lluita antifranquista, com si uns morts valguessin més que uns altres. El diputat Mena, des de les seves vacances a Croàcia, va criticar Pilar Rahola i Puigdemont contraposant Cadaqués a Badia del Vallès. I no hem d’oblidar que el pregoner de la Mercè, Pérez Andújar, a més d’escriptor (molt bon escriptor), és un dels teòrics de l’arnada teoria del catalanisme “burgès”, i va aplaudir quan la boja de la Marina Pîbernat va criticar la marató de TV3 com una eina perquè els “catalufos” netegin la cosciència.

I finalment, la periodista Núria Alabao es va despenjar amb una sèrie de tuits (referents a un acte d’homenatge als germans Badia de fa 3 anys) en què parlava el passat “feixista” d’ERC, que són del tot menys innocents (després ho ha matisat en un article més enraonat, tot i que en discrepo igualment). Estat Català tenia als anys 30 una dinàmica paramilitar heretada de la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera, i el comissari Badia segur que va protagonitzar abusos de caire sectari. Però si va morir assassinat per la FAI va ser justament perquè va intentar acabar amb la violència faista, com poc després li va passar al periodista i director de El Be Negre, Josep Maria Planes, que havia escrit a bastament sobre les connexions entre els pistolers anarquistes i la delinqüència comuna. Parlar dels escamots d’Estat Català sense fer referència a les milícies armades de la CNT, de Falange, i posteriorment del PSUC, és fer trampa. ERC no va ser precisament el partit més militaritzat de l’esquerra catalana, i l’orgia de sang de l’estiu de 1936 va ser protagonitzada bàsicament pels anarquistes, i poc després pels comunistes amb el suport de l’estalinisme soviètic. Parlar dels anys 30 és ficar-se en un vesper i només té sentit si es pretén generar un artificial clima d’enfrontament.

Per desgràcia, en els rengles independentistes ha aparegut una hostilitat potser no comparable, però també perjudicial. Jaume Asens, tinent d’alcalde de Barcelona En Comú i independentista confès, va sortir escridassat (i consternat) d’un acte d’Òmnium; molts dels seus companys relativament neutrals s’estan veient apartats del Procés, farts de sentir-se dir botiflers. D’això en són responsables els sectors més hiperventilats d’ERC i la CUP, i sobretot l’antiga Convergència, malferida i ofesa pels atacs constants, i interessada en reivindicar el seu perfil ideològic en oposició a les esquerres.

Aquesta dialèctica pot ser més o menys sincera, però sobretot és molt poc pràctica, perquè mentre Ada Colau sigui alcaldessa de Barcelona, mentre els comuns i l’independentisme d’esquerres governin conjuntament a ciutats clau com Badalona o Sabadell, convindria, si més no, mantenir algun canal de comunicació obert entre institucions. Quan vinguin mal dades, vindran per a tots.

I sobretot, per als independentistes hi ha una evidència: Si es pretén acabar amb la còmoda indefinició dels comuns, la millor manera de fer-ho no és amb atacs personals o ressuscitant plets històrics, sinó convocant un referèndum. Si la consulta s’arriba a fer, millor per a tothom; si l’Estat ho impideix, el conflicte estarà servit i mentrestant hauran caigut algunes caretes.

 

“Més o menys jo” (Highlights)

Al pròleg de Més o menys jo, de Miquel Duran (ed. Bridge) Andreu Martin escriu: “Cada metàfora i cada acotació al marge servirien per desmuntar la creença supersticiosa que totes les històries han estat ja contades”.  Acabo de llegir aquesta inclassificable novel.la, obra d’un home de ciències, i n’he apuntat algunes frases que demostren que sempre hi ha una manera diferent de dir les coses, de barrejar realitat amb ficció, de mirar el món.

 

“A la tardor, a Pujarnol hi cau una pluja infinita de fulles taronges. És una pluja circular perquè, si reculls una fulla i la marques amb una creu, l’endemà la veuràs caure d’un altre arbre”.

“És la mare qui dóna corda al rellotge de la sala, així la casa no se’ns acaba de morir”.

“La resta del dia, la mare forma part del paisatge i se la pot donar tranquil.lament per suposada”

“El pare va perdre la cama en un accident laboral als Pirineus. (…) Segurament, com jo, la mare sospitava que amb la pèrdua de la cama el pare pretenia abandonar-nos dissimuladament, a trossos”.

“Havent dinat, el pare i la Laura s’han resumit pel menjador”

“Certament, era una noia invertida. Girada com un mitjó, va aclarir en Pol; amb la personalitat a fora i l’aparença a dins”.

“De tots, en Pol era el més eloqüent, i divertit, pel que es veia. En Pol podria fer un comentari a cent metres de distància i l’encertaria igual”.

“Tenia el paladar amarg. He mirat l’ampolla de whisky amb cert orgull perquè estava mig buida, i no mig plena, i he decidit esperar que algú em rescatés”.

“Volar és molt fàcil, només cal tirar-se a terra i fallar”

“L’Oriol només pintava núvols quan se li acabava el blau”

“Era d’una bellesa astuta, capaç d’assenyalar la sortida en un plànol del meu cap, d’apuntar vostè és aquí en un mapa de l’univers”

“Al parvulari, un dels moments més estressants del dia era quan, sortint corrents del pati, ens esperaven desenes de mares amb els braços oberts i havíem d’encertar la nostra”

“M’ha fet un petó llarg i carnós. Per descriure’l, a part de mil paraules, necessitaria posar un ventilador al clatell de la gent”

 

Bona lectura. Bon estiu.

 

Referèndum 2017

He signat el manifest a favor d’un referèndum unilateral d’independència l’any 2017. Ho he fet amb dubtes, i amb un cert escepticisme, però crec en l’honestedat i en l’argumentari dels qui han pres la iniciativa. I crec, sobretot, que vivim un atzucac intolerable i que ens convé obrir una porta de sortida. Una porta tan democràtica, eficaç i identificable com sigui possible.

El que m’ha convençut del manifest és que fixa un límit temporal màxim (2017) però també unes condicions mínimes: Que el Parlament hagi aprovat la llei de transitoritetat jurídica i la resta de propostes legislatives que han de configurar la carcanada provisional del nou estat. Crec que és fonamental que els ciutadans, davant la disjuntiva del referèndum, no hagin de triar entre una realitat tangible i una entelèquia, sinó entre dues propostes serioses i gestionables.

Fins ara, creia que el debat entre la DUI i la RUI era una mena de distracció que ens apartava dels problemes –reals i enormes- que afronta el procés. El primer, la seva necessitat d’ampliar suports de base; el segon, l’absència d’una majoria operativa al Parlament de Catalunya. Continuo pensant que el referèndum és un mínim exigible i no un horitzó transversal; crec que les marques dels comuns (ECP, CSQEP, BeC) utilitzen conceptes abstractes com “referèndum pactat” i “procés solidari no subordinat” per alimentar el Procés i el processisme, i que mentrestant això els permet ajornar el debat sobre el futur polític del país. Un debat que tots els altres partits catalans ja han afrontat, en alguns casos pagant-ne un preu alt.

Per mi és indispensable que els comuns, que han guanyat les eleccions generals, i que governen a l’ajuntament de Barcelona, formin part de la futura proposta política per a Catalunya. M’atreveixo a dir que una part dels propis comuns també ho veu així, després que s’hagin enterrat les opcions de canvi a Espanya. Crec que els comuns i els independentistes han de fer l’esforç de parlar de com s’imaginen una república catalana i la seva futura relació amb Espanya. I ho han de fer sense apriorismes ni línies vermelles. Si no, difícilment hi haurà majories qualificades que ens permetin sortir de l’atzucac actual.

Però això no resta validesa a la proposta del referèndum unilateral, que és una eina irreprotxablement democràtica, menys interpretable que unes eleccions plebiscitàries, i molt reconeixible internacionalment. Té, a més, la virtut de situar els comuns davant del seu mirall. És cert que la proposta presenta greus dificultats; que a la Generalitat li falten eines i que l’Estat en té de sobres per amenaçar i boicotejar. Però aquestes dificultats són les mateixes que tindríem en cas de DUI, referèndum de la futura constitució o qualsevol de les alternatives que s’han plantejat des de diversos sectors de l’independentisme. En qualsevol escenari, la Generalitat està abocada al conflicte institucional, i s’ha de preparar a fons per garantir el sufragi dels seus ciutadans i per repel.lir els embats de les institucions de l’Estat. Val la pena que, si ha de jugar-se-la fent aquest gran esforç, sigui en defensa de l’exercici d’un dret democràtic universalment reconegut.